ANGLÈS vs TOTA LA RESTA?

La situació del baix coneixement d'anglès pels alumnes catalans -i extensivament per tots els de l'Estat espanyol- és quelcom que està començant a preocupar notablement a molta gent al país. Fins al punt que el diari Ara el passat cap de setmana va decidir matxacar els seus lectors amb tot de proves de nivell, i amb notícies en anglès (traduïdes també al català). Semblen els conversos d'una gran croada destinada a idiotitzar-nos una mica més. Pensava que els diaris seriosos del país tendrien més senderi i enlloc d'interrogar-se pel baix nivell d'anglès dels catalans s'alarmarien pel pèssim nivell de català dels anglesos, que com tothom sap és molt inferior al de l'anglès que es (mal) parla a casa nostra. Però es veu que no, que hem decidit que hem de ser mesells de la gran llengua mundial i que ara ens hem d'abocar tots a aprendre anglès.

Farien bé els caps pensants de la pàtria en interrogar-se sobre el nivell de català dels catalans i de tots els que segons el president Pujol són catalans, és a dir, aquells que viuen i treballen i Catalunya. Quants n'hi ha d'aquests que no saben la llengua del seu país? Quants no la parlen? Quants l'ataquen de forma sistemàtica? Vet aquí el gran problema que ens hauria de preocupar, i no si sabem o deixam de saber les llengües de fora (particularment penso que quantes més llengües se sàpiguen molt millor, però començant per la nostra i després ja ho veurem).

Perquè es comença fent campanyes alertant del baix nivell d'anglès dels ciutadans i s'acaba acceptant que a les universitats catalanes hi hagi docents que no tenguin el nivell mínim de català per exercir la docència. És més, no he vist cap diari que hagi fet encara la campanya per exigir que la totalitat del professorat universitari faci les classes en català. Totes. De totes les matèries. No he vist cap campanya dels mitjans exigint que a les universitats s'expliqui també la realitat del país. Així pot passar que es perdi molt temps analitzant la constitució americana o el Tatcherisme i en canvi no sàpiga quasi res del país. Facin una prova i demanin als estudiants de la Universitat Pompeu Fabra si saben qui era Roger de Llúria (que dóna nom a un edifici) o que diguin cinc títols de llibres de Mercè Rodoreda (un altre edifici) o que expliquin, per exemple, qui era el doctor Trueta. No cal ni tan sols fer la mateixa pregunta sobre Pompeu Fabra o sobre Jaume I perquè llavors potser l'enquestador tendria notables desigs d'assaltar el centre universitari com si fos un americà qualsevol i abans de suïcidar-se emportar-se per endavant alguns dels seus subjectes d'estudi.

Molt més enllà del nivell d'anglès tenim un problema estructural com a país. Amb la filosofia, la literatura i la història pràcticament bandejades de l'ensenyament secundari estam creant un país d'analfabets. Potser sí que sabran més anglès a la llarga, però de què ens serveix que els nostres ciutadans sapin anglès si no han après a pensar i a llegir i si no saben d'on vénen ni cap a on van? Això de l'anglès és la xocolata del lloro, un altre artifici per no voler entrar en una qüestió de fons molt més profunda, que és que tenim l'educació dels nostres infants, joves i universitaris, sotmeses a plans d'estudi que en darrera instància es fan a Madrid. Cal retornar a les humanitats, a la filosofia, la literatura i la història, obligatòries, i a la llengua catalana. No ens cal molta gent que sàpiga fer coses, ens cal gent que les sàpiga pensar i imaginar. I cal elevar el nivell d'exigència educatiu a tots els àmbits de l'educació. Llavors, quan tinguem alumnes excel·lents en català, en matemàtiques, en filosofia, en literatura i en història, ja ens preocuparem de l'anglès.