Mentre Portugal plora per l'eliminació de la seva selecció nacional pels penalties en aquesta espècie de bojeria que és l'Eurocopa, la cultura literària portuguesa ha aconseguit un altre gran èxit que sembla que no interessa gaire a aquesta gran massa que només es conforma en veure 22 milionaris córrer darrera una pilota. La Dulce Maria Cardoso acaba de ser nomenada Cavallera de l'Ordre de les Arts i les LLetres, una de les principals distincions culturals franceses. Es converteix així en la tercera escriptora portuguesa en aconseguir aquesta alta distinció francesa.
Dulce Maria Cardoso va néixer a Tras-os-Montes el 1964 i es va criar a Angola, però va haver de retornar després del 1975, una experiència que recull al seu darrer llibre, O retorno, publicat per l'editorial Tinta da China, o el que és el mateix, l'editorial de Jaume Cabré a Portugal (per cert, s'està preparant la versió portuguesa del Jo confesso). El seu llibre de debut, Camps de sang va ser publicat per la més portuguesa de les editorials de casa nostra, El Gall Editor, en versió de Marta Ferré, i és una d'aquestes lectures altament recomanables.
No puc explicar per què, però la Cardoso és una d'aquestes escriptores que em cau bé, tot i que només vaig llegir aquell primer llibre. El darrer, en la cinquena edició en versió butxaca, el vaig comprar fa poques setmanes a Porto i el tenc sobre la taula a l'espera d'un moment per llegir-lo.
El llibre el vaig començar a fullejar a les taules de la petita tasca que hi ha a l'interior del mercat do Bolhao, a Porto, que és un dels indrets on es pot menjar millor i a un preu més raonable de tota la ciutat. Fins i tot el peix a la brasa és fresquíssim: el van a pescar a la peixatera més propera del mercat, que després s'acosta fins a la taula per interessar-se per la qualitat del seu producte.
Va ser allà on vaig mirar el llibre escollit pel públic i per la crítica com el millor publicat a Portugal el 2011 i avui trobar-me amb la foto feta per Enric Vives-Rubio, el fotògraf català del diari Público ha estat una gran alegria. Portugal ha aconseguit una important victòria en l'àmbit que més importa, el de les lletres. Les victòries esportives són efímeres, el reconeixement a un escriptor demostra la grandesa d'una cultura, en aquest cas la francesa. Tenim tots moltes coses a aprendre.
Però la foto també ha servit per traslladar-me mentalment de nou al mercat del Bolhão i a tota la ciutat de Porto i per recordar que falten poc més de dos mesos perquè aquest escriptoràs que tenim a casa nostra i que nom Jaume Benavente (tal volta el més europeu dels escriptors catalans?) tregui al seu carrer el seu Diari de Porto. Si és manté la tònica serà un d'aquests llibres impresicindibles per a qualsevol bona biblioteca, com ho és bona part de la seva obra i per a mi molt especialment el Viatge d'hivern a Madeira, una de les obres més importants de la literatura catalana dels últims vint anys. I ara no parla l'amic, sinó el crític literari. Quantes evocacions que provoca veure una foto feta per un català en un diari portuguès sobre una escriptora portuguesa que escriu sobre l'Àfrica i que és reconeguda a França, un llibre comprat a Porto que serà descrita per un català...i això no és globalització, això és cultura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada