JOANOT MARTORELL NO ERA ENXANETA

Resulta que ara la pàtria sencera està revolucionada perquè els castellers de Vilafranca han fet un castell dalt d'un gratacels. Un periodista americà es va posar a la pinya -i pel que explica a la seva crònica és el més emocionant que ha fet a la seva vida- i les fotos de l'enxaneta coronant la torre humana amb l'skyline de Nova York al darrera ha estat tan emocionant que fins i tot el diari ARA ha llevat les grapes perquè la gent la pugui emmarcar i penjar a casa seva. En paral·lel alguns, com l'Anna Maria Villalonga, s'han atrevit a qüestionar via facebook, que és la plataforma on es fan aquestes coses avui en dia, la necessitat i la utilitat de dur els castellers a Nova York en aquest precís moment.

A mi els castells és quelcom que m'emociona bastant. No en som i no n'entenc, i com a català o aragonès oriental insular crec que se'm pot disculpar confongui manilles, folres i altres herbes. M'agrada veure'ls, m'agrada la celebració a la plaça quan arriba a la fi l'èxit desitjat i entrenat. I m'emociona veure com la cultura de l'esforç castellera ha servit per salvar vides com en els projectes desenvolupats a Sudamèrica.

Ara bé, crec que en aquests moments especialment crítics pel que fa a les dotacions pressupostàries de cultura hi havia altres prioritats que no portar els castellers a Nova York. Ja se sap que en temps de crisi la cultura és el primer ase dels cops i el primer lloc d'on es retalla, perquè els nostres governants tenen una curtor de mires de dimensions còsmiques. Per això mateix és molt important veure en què ens gastam els quartos.

I crec que l'actuació dels castellers és un simple acte que deixarà un grandíssim record en els espectadors que l'han vist però poca cosa més. No serem més internacionals, no modficarem el pensament dels americans, no aconseguirem gairebé res. Ens hauríem de plantejar fer intervencions culturals realment de pes, a l'exterior. I aquestes, ens agradi o no, no passen pel foc d'encenalls de les coses que fan renou. Hem de deixar de fer cultura de mostrador i començar a ser seriosos i rigorosos en les nostres actuacions exteriors. La literatura, la història, l'art, la música, el cinema, és el primer que hem d'exportar. I me sap greu ser categòric, però crec que és exactament en aquest ordre.

Tenim una cultura popular molt rica i l'hem de defensar i promocionar. Castellers, sardanes, caramelles, balls de bastons, danses de les morts... i tenim una cultura gastronòmica fascinant i també l'hem de defensar. Però si us plau, a l'hora d'exportar la cultura catalana ens cal ser més rigorosos. No canviarem la manera de pensar de ningú amb un plat deconstruit, però per ventura sí que influirem en com ens veuen si aconseguim que els americans -ep, i els altres- llegeixen Joanot Martorell, Manuel de Pedrolo o Joan Fuster (especialment Joan Fuster). Ens cal una política de traduccions forta, decidida i encertada, per tal d'aconseguir que a Suècia la gent tengui ganes de venir a descobrir Catalunya com nosaltres volem descobrir  Suècia gràcies a les males novel·les d'Stieg Larsson. Ens cal, en definitiva, una voluntat forta de colonitzar culturalment el món, ens falta un sentit imperialista de la cultura. I això no s'aconsegueix amb política de mostrador sinó amb voluntat d'Estat i amb ambició de primera potència. El producte hi és, el que em sembla que no hi ha és voluntat de mostrar-ho. No fos cosa que... i per cert, Joanot Martorell no era enxaneta.