dimecres, 4 de juliol de 2012

ENTREVISTA ALFRED BOSCH


Aquesta entrevista la vaig fer a l'Alfred Bosch el 26 de maig de 2006 per al suplement L'Espira del Balears.

“La veritat està sotmesa a la hipocresia, a la paraula híbrida”

L’escriptor Alfred Bosch acaba de publicar el llibre “Heretaràs la Rambla”

S. BENNASAR. Barcelona.
Estam al bar Cosmos, al mig de la Rambla, a tocar del carrer Escudellers. En aquest indret de nom tan magne, de tanta intensitat, és difícil no sentir-se al mig del món. Com a mínim, ens podem trobar al mig del món de l’Alfred Bosch, un món que té el seu epicentre en el carrer Escudellers, que fendeix com una ferida oberta la ciutat de Barcelona des de les Rambles. Bosch, ulls blaus intensos, el gest revitalitzat per la Coca-Cola Light, acaba de publicar la novel•la Heretaràs La Rambla per a la qual crea un personatge extraordinari, Silvestre Guillamet. Bosch espera amb il•lusió el proper viatge que l’ha de dur fins a Senegal, a la seva estimada Àfrica. Ens movem amb ell, doncs, per uns carrers plens d’història, com els seus llibres, entre els quals destaquen L’atles furtiu o la trilogia 1714.

-Què és “Heretaràs La Rambla”?
-Jo ben bé no sé que és aquesta novel•la, però sé per què hi és.  M’ho demanava el cos, va ser un atac d’adrenalina per diverses raons, primer perquè necessitava un altre tipus de ficció, menys erudita, però a la qual volia aprofitar un altre tipus d’erudició que és la que havia estat recopilant durant els darrers 18 anys en aquests quatre carrers. A la meva vida hi faltava un personatge que fos com el Marquès d’Escudellers, que existeix, perquè aquests personatges hi són. Són una espècie en perill d’extinció i per suposat no te’n trobes cap que sigui tan integral i tan complet com pugui ser ell que és el fruit de trescar per aquí, però un personatge que parlés català, sense pèls a la llengua, temperamental, del tot políticament incorrecte i que s’acabés revelant com una bona persona  és un perfil que necessitava vivint al lloc on visc, en aquesta societat i en aquest temps en que la veritat està sotmesa a l’imperi de la hipocresia, de la paraula híbrida. Necessitava paraules dures, malsonants, clares, fins i tot un punt maleducades i que és possible que molestin algú, jo ho necessitava i alguns lectors també i ho aprecien.

-Això vol dir que en Silvestre Guillament parteix de la realitat?
-Sí, tota aquesta novel•la està feta de realitats palpables. En aquest sentit hi ha molt poca invenció, el que hi ha és molta creació, perquè aquests personatges i aquesta realitat tal qual no existeix. Hi ha hagut algú, que és l’autor, que ha fet l’esforç de fer la recollida de maneres de fer, de parlar i de veure el món i la galeria de personatges que poblen aquest barri i a partir d’aquí he fet el retrat, el llibre és sobretot una galeria de barcelonins tronats.

-Una novel•la que parla molt de la solitud, de les persones grans, dels marginats...
-Veig que la gent de cada vegada està més abocada a la solitud i la xarxa de solidaritat en aquest sentit es va trencant, aquesta és una més de les desaparicions, però també és veritat que la gent perquè sigui gran no necessariament és estúpida i busca sortides i aliances en l’amistat i en la pinya que fan els tres personatges adults que viuen al barri  i aquesta pinya és una forma de lluitar contra la solitud, contra la marginació. N’hi ha una altra, que és el nervi central de la novel•la que és la sortida que busca el marquès no de cap al seu fill però sí cap al seu nét, que és un fenomen important, es produeix un bypass generacional i els extrems s’acaben tocant. Això passa, no estic descobrint res, però hi ha poca ficció que es basin en una relació avi-nét, hi ha alguna cosa, però sol ser estrany i a mi això em fa pujar la mosca al nas, perquè jo diria que és una de les relacions sentimentals més fortes, interessants i poderoses que se poden trobar, per diverses raons, la principal és que pot ser forta i lliure a la vegada, hi ha intensitat perquè d’alguna manera s’accepta que té caducitat i que allò no durarà gaire, hi ha un carpe diem al darrera de les relacions entre avis i néts, i a més a més hi ha una lleialtat mútua. Als avis se’ls accepta com són, i els avis als néts fins al punt del consentiment. Aquesta relació és molt atractiva i literàriament no s’ha explotat gaire. La relació en aquest llibre és emotiva, forta, desacomplexada i amb cantons molt durs.

-Tot i haver conegut molt de món, aquesta ha estat la novel•la que us ha costat més d’escriure?
-Sí perquè tu pots girar el món i sempre tornes al born i allà on vius mai  ets tan lliure com allà on vas. He estat per tots quatre racons del món i hi vas sense cadenes, el teu cap és molt verge i les sensacions també. Aquí no, allà on vius alguna armadura o altra has de portar. A casa teva et jutgen i ho has de tenir en compte.

-Aquesta novel•la és una crítica a la vostra generació?
-És una crítica a mi mateix i per extensió a la meva generació, sobretot en el personatge del jove, de l’Esteve, és una generació que ha adoptat una sèrie de tics, ha volgut construir una societat més amable, més igualitària, més bonica estèticament, això a Barcelona s’ha notat molt amb el discurs sobre la sostenibilitat, la multiculturalitat i tots els “ats” del món i aquesta generació als anys vuitanta era una urgència històrica i avui en dia s’ha convertit en un bluf. També s’ha fossilitzat, s’ha convertit en discurs institucional, s’ha pensat que a cop de publicitat oficial podíem canviar la realitat. Heretaràs la Rambla és un llibre on les coses passen a peu de carrer i el que em representaria a mi i a la meva generació està absolutament divorciat del que passa a nivell de carrer i s’ha acabat refugiant en el despatx de funcionari, en la retòrica institucional i en la correcció política.

-Hi ha alguna cosa que no s’ha entès del llibre?
-No, jo crec que s’ha entès bé i que s’ha venut molt bé i penso que en general ha agradat molt, els comentaris que rebo dels mortals normals i corrents, gent com jo, són molt elogiosos, potser més que en cap altre llibre. Però és cert, la crítica especialitzada  és un llibre que no l’ha reivindicat, sinó al contrari. Jo no crec que no és que no agradi o que no s’entengui, sinó que no es comparteix.

-Fa por?
-O fa mal. Surt la meva generació i treure’s aquesta armadura que tots portem a casa, fer aquest exercici, a molta de gent li costa.

-És un llibre d’una gran duresa verbal, i així i tot, sembla que us heu contingut...
-Home, m’he esplaiat, però fins un cert punt. És un llibre que comença amb la frase “tots els moros són uns lladres”, a mi ja em va semblar prou dur aquest començament i tot el que segueix. Clar que et pots contenir, la contenció és molt saludable. Aquí hi ha molta ironia de fons, un esforç d’elegància per no traspassar la barrera que va de la ironia al sarcasme i a la injúria. Pots fer-ho com vulguis però sense ofendre.

-Recentment heu iniciat l’experiència de convertir-vos en articulista diari de premsa on tampoc no us talleu, verbalment parlant. Com és aquesta experiència?
-Escriure una peça diària, obligadament ha de respondre al teu estat d’ànim. Són molt diferents, alguns més desacomplexats, altres no, la norma és la mateixa, ironia sense passar la barrera al sarcasme. Expressar conviccions passant-ho bé sense passar per sobre dels altres. La meva màxima seria aquesta i per suposat que em resta temps, però no està gens malament, m’agrada experimentar i aprendre, si acabes fent sempre allò que ja has aprés a fer no avançaràs i jo crec que sempre s’ha d’intentar créixer.

-És la vostra una novel•la de dicotomies? Ho dic pel contrast entre Barcelona alta i baixa, la Rambla dreta i la Rambla esquerra... que podria ser extrapolable a un món que se’ns vol presentar molt sovint d’aquesta forma...
-No. Hi ha dicotomies i també tricotomies i quatricotomies. Jo pens que aquest món és menys dividit que fa cinquanta anys. Que algú m’expliqui on és actualment la lluita de classes, perquè m’interessa i vull anar-ho a veure. Veig una societat mesocràtica, ensopideta, avorrida. No veig la dicotomia, veig el que surt a la novel•la, un món en regressió, més vivencial, més popular, del carrer, que es toca, que es parla, que s’escolta i després un món més profilàctic, però no hi ha una dicotomia, perquè és desequilibrat. El planeta sí que és dual, hi ha el primer món i el tercer, però pens que és el mateix, econòmicament el que és el poder al món actual n’hi ha un que es menja a l’altre. De cara al futur no sé qui se menjarà a qui,  està clar que tenim una bomba de rellotgeria que és que el 80% de la humanitat visqui amb el 20% dels recursos econòmics. Jo no veig com es pont aguantar bé i això no millora, en tot cas empitjora.

-Vós sou un profund coneixedor de l’Àfrica, (de fet és professor d’història d’aquest continent a la Universitat Pompeu Fabra), oferiu un tast de la literatura africana als lectors de l’Espira...
-Per començar, entrar en la literatura africana és riquíssima i molt estimulant, però us recomanaria Tot se’n va en orris del nigerià Chinua Achebe; i Plora, pàtria estimada del sudafricà Alban Paton.

-I si us haguéssin d’anar a buscar a algun lloc?
-Primer seria aquí, al meu món d’Escudllers, i si no som aquí, proveu a l’altiplà d’Etiòpia en una església amb frescos bizantins celebrant l’11 de setembre, que és la nostra diada, però també és l’any nou etíop.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada