dimecres, 28 de setembre de 2011


Opinió | Sebastià Bennasar

L’home que fa de la literatura cinema

Sebastià Bennasar | 28/09/2011 | Vistes: 35
En la història d'aquest home hi ha una bona part de la història d'aquest país. El pare d'Agustí Villaronga, segons que corre per internet, va arribar a Mallorca a fer de carter després d'haver vist la Guerra Civil de ben a prop, en els dies de la desfeta on tothom que era capaç de sostenir-se en peu i d'empunyar un fusell era mobilitzat. I precisament dues duríssimes històries de la postguerra més brutal han fet que Agustí Villaronga s'hagi encimbellat fins a les altes cotes del setè art. Villaronga, un infant del 53, nascut quan la Guerra encara era un record vivíssim però ja no era un present immediat i asfixiant, acaba de rebre el premi Nacional de cinematografia -atorgat per l'Estat espanyol- i qui sap si per ventura el seu darrer treball el durà fins a Hollywood. Sigui com sigui, l'art del seu cinema a la fi ha aconseguit vincular-lo amb el gran públic i l'ha obligat a transcendir la imatge de director de culte. Ara és un director de culte estimat per les masses.

La trajectòria de Villaronga ens parla d'un home que du la paraula constància al seu rostre. I el gust per la feina ben feta. Fer cinema (com fer qualsevol activitat artística) no és gens fàcil en aquest país on la cultura és la primera a rebre tots els cops econòmics, les mutilacions de les possibilitats perquè encara no han entès els governants de torn que només la cultura i les escoles ens salvaran com a país -és clar que molts el que volen és això, que no hi hagi res a salvar, un solar per asfaltar o edificar o esclatar-. Villaronga va haver de fer una mica de tot per complir el seu somni, però el somni s'ha acomplert i això i el pas del temps li ha deixat el front travessat d'algunes arrugues que són solcs per on es llauren les idees en quadrats de fotogrames.

El primer gran èxit de Villaronga va anar vinculat directament a un dels llibres impactants de Blai Bonet, El mar, on el poeta va demostrar que també era un gran narrador -malgrat que el cim fou Míster Evasió. En el treball d'adaptació al format cinema, Villaronga va comptar amb la col·laboració del poeta i narrador Biel Mesquida i de Toni Aloy per crear una cinta duríssima on la sang, el sexe, la malaltia i la guerra es mesclen amb una perfecció cromàtica i amb uns primers plans que ho volen dir tot. I si en aquella cinta ja comptà amb uns actors molt joves, a Pa negre els ha triat encara més joves i més talentosos i això és un mèrit, perquè el treball d'un infant en una pel·lícula ho pot esguerrar tot o ho pot elevar al cim. Novament la literatura és allò que ha fascinat el nostre cineasta, i en aquesta ocasió l'obra sòlida i potent d'un Emili Teixidor a qui també li ha arribat el reconeixement de retruc, simbiosi perfecta de les arts i nova mostra d'intel·ligència de l'autor, continuar mostrant la postguerra a través dels que l'han narrada.

Villaronga vesteix sovint de negre o de blanc en les seves aparicions públiques. No són mals colors per a un cineasta, l'absència total de la llum i la suma de totes les llums possibles perquè en el seu joc de creació de màgies i de realitats aquests són dos elements fonamentals, la seva feina és combinar la llum i les absències de la llum com en aquells espectacles dels seus antecessors que duien els espectacles amunt i avall omplint amb la màgia les jornades duríssimes d'aquells anys previs a la Guerra Civil. Villaronga no s'oblida de la història, de l'art ni de la literatura perquè de la combinació de tot plegat crea art.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada