dimarts, 13 de setembre de 2011


Opinió | Pere Joan Martorell

Pacte per la cultura

Pere Joan Martorell | 13/09/2011 | Vistes: 28
Probablement una de les mancances d'aquesta terra nostra és que no hi ha gaire gent que cregui en la cultura com a element generador de progrés social i de qualitat de vida. Tot i ser, les nostres Illes, espais de creació per a artistes de primera categoria, els índexs de consum cultural no són precisament els que tots voldríem, i aquesta és una de les causes per la qual la majoria dels nostre dirigents, a l'hora de fer les retallades, apliquen la tisorada sense cap tipus de mania ni complex. Ja que aquests que viuen de la cultureta són quatre rates que ni s'entenen entre ells, idò au, a prendre pel sac!, és el raonament, meditat i estudiat, que deuen fer a l'hora de reduir els pressuposts. No cal dir que, com en tot, sempre hi ha honroses excepcions. 

El que no acab d'entendre és que normalment, tant en els programes electorals de tots els partits com en els discursos que podem sentir per boca dels seus representants, es parli de l'educació i de la cultura com a pilars bàsics, imprescindibles, de la nostra -i de qualsevol- societat. Tan sols l'expresident Gabriel Cañellas s'atreví a dir -com a mínim a ell se li atribueix la frase tot i que podria tractar-se d'una espècie de llegenda urbana localista- allò tan gastat de "Això de tanta cultura ja fa oi". En aquest sentit, els missatges que ens arriben dels polítics amb competències de caire cultural no quadren gens amb la retallada de subvencions que anam coneixent a través dels mitjans de comunicació. Tot i aquesta incongruència entre l'argumentació teòrica i a la realitat constatable, es podria arribar a un acord més o menys generalitzat sobre algunes iniciatives i projectes culturals que, tant per la demanda i repercussió social com per la rendibilitat econòmica, s'haurien de mantenir al marge de les qüestions polítiques i les crisis cícliques. 

I potser ara que ja ha arribat el moment de tenir seny i demostrar cautela per invertir els doblers públics, és quan s'ha de destriar més que mai el gra de la palla, el que és notable i fàcilment exportable d'allò mediocre i insuls que no paga la pena anar a veure, el que demostra el gran potencial dels nostres creadors d'allò que sols serveix per alimentar l'ego i les butxaques d'uns pocs. Si es fa amb l'educació -com a mínim s'intenta malgrat tots els "emperons" i "per ventures"-, per què no es comença a fer feina per arribar a un Pacte per la Cultura? D'aquesta manera evitaríem que tots els esforços -personals, materials, econòmics...- esmerçats en la consolidació d'alguns projectes interessants per a la nostra comunitat caiguessin en sac buit sols per un canvi de color polític o una andanada en les arques públiques. Es parteix, per regla general, de la base que la cultura és un sector deficitari i que, per això mateix, necessita ajudes de l'administració per tirar endavant. 

La pregunta podria ser: cal que aquestes ajudes s'hagin de mantenir eternament? Potser la posada en marxa d'una mena de darwinisme cultural provocaria que els projectes solvents econòmicament i reclamats per la ciutadania continuassin endavant contra aquells altres que, instal·lats només en la comoditat dels diners públics, no aconseguissin, a mig termini, ni el suport del públic ni altres fonts d'ingressos provinents de l'empresa privada. La tendència a subvencionar-ho tot, sense posar barreres econòmiques i qualitatives, sens dubte ha provocat invasions i disfuncions perilloses al món de la cultura, però no és pot aplicar el "rodillo" a tots per igual. La majoria convindrem que iniciatives de la talla del Festival de Jazz de Sa Pobla o de la Fira de Teatre de Manacor -per citar dos exemples de rigor i professionalitat d'entre molts altres- no poden acabar en no-res per molt que la situació econòmica sigui tan adversa. Parlam, en aquests casos, d'anys i anys de feina exemplar i de la consolidació d'un producte d'excel·lència incontestable. 

Parlam de la creació d'un públic fidel i entusiasta, i d'un turisme cultural sempre perseguit i anhelat. Parlam del prestigi dels nostres creadors i de la difusió i promoció més enllà del propi territori. Entre el dir i el fer, entre les expectatives i la realitat -i més encara quan ens topam temps de vaques magres-, hi sol haver diferències. En qualsevol cas, intentar reunir totes les parts -polítiques i culturals- i començar a treballar conjuntament en la constitució, raonable i consensuada, d'un Pacte per la Cultura, tal volta seria una bona manera d'apaivagar les veus d'alarma i les queixes soterrades que comencen a circular per aquests verals, sempre inquiets i remoguts, de l'Art i la Cultura. En majúscula, és clar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada