DIES DE LISBOA

Hi ha un riu que és un Mar i que Pessoa assegura que és gran perquè Lisboa hi és ajaguda a sobre. Hi ha els vaixells que el fendeixen en deu minuts en els quals executius vinguts a menys somien amb recuperar la grandesa. Deu minuts per fondre's amb un sol que s'amaga cada vegada més ràpid, llum de tardor i calor d'estiu, deu minuts per buscar i mirar i llegir i somiar. El cacilheiro fins i tot és protagonista de fados catalans que s'escolen des de l'altre costat del riu, allà on la ciutat es capta amb una sola mirada que cada vegada és única. Hi ha el pont que construiren obrers mal pagats que hi deixaven la vida en temps de Salazar i que ara du el nom de la llibertat i del 25 d'abril que és màgic i mític, malgrat que la troika hagi imposat una dictadura econòmica quasi tan  dura disfressada de democràcia. Ens trobam l'Arian de casualitat mentre les carmanyoles calentes ens conviden a un sopar de rics reis riallers. No ens podran robar la felicitat ni les ganes de continuar buscant-la decididament. Tot i això hi ha les saudades pels amics que se'n van, l'alegria pels que arriben demà i la certesa que Lisboa continuarà essent màgica.