L'embolic identitari de Plataforma per Catalunya
Josep Anglada, el president de PxC, s'autoanomena "líder identitari", però la identitat catalanista del partit ofereix lectures diverses. Ha reforçat aquesta percepció el recent vot favorable del seu regidor de Roda de Ter a una moció d'adhesió del consistori a l'Associació de Municipis per la Independència, a la constitució de la qual Anglada s'oposà a Vic. Un comunicat del partit ha assenyalat que el vot de l'edil de Roda fou erroni i que la formació no és independentista. L'episodi convida a analitzar la naturalesa del catalanisme de PxC: ¿és regionalista, autonomista o sobiranista?
Autonomista i constitucionalista. La seva declaració programàtica afirma que en el pla ideològic la formació s'inspira -entre altres fonts- "en el catalanisme polític que arrenca amb el Valentí Almirall o el Torras i Bages" i és lluny de ser "espanyolista". Anglada -que es defineix com a constitucionalista i autonomista- votà a favor del nou Estatut i ha donat suport a les selecciones catalanes, al retorn dels papers de Salamanca i a l'ús del domini .cat . Fins i tot, quan el 2008 assistí a Prada de Conflent a un homenatge a Guifré el Pelós per haver lluitat contra l'islam i per organitzar candidatures als propers comicis locals francesos, el comunicat de PxC ubicà la trobada a "la Catalunya Nord" (no a França), fent gala de pancatalanisme.
Però el partit, més que posicionar-se en l'eix identitari Catalunya-Espanya, ho fa en un altre que contraposa autòctons a immigrants (palès en el lema "Primer els de casa") i que atreu un electorat transversal i que es pot sentir només "català" o "espanyol". Igualment, Anglada, al seu llibre S in mordaza y sin velos , publicat el 2010, escriu " soy catalán hasta la médula y, precisamente por eso, profundamente español ". Però aquest any les seves actuacions en aquest àmbit generaren un discurs confús.
Regionalista i autodeterminista. Així, el maig del 2010 es mostrà partidari de l'autodeterminació en subscriure un acord amb Heinz-Christian Strache, líder del Partit de la Llibertat d'Àustria (FPÖ), que preveu crear " una Europa de naciones libres e independientes en el contexto de una confederación de estados nacionales soberanos " i reivindica " la capacidad de autodeterminación de los europeos autóctonos ". Tanmateix, al juliol, a radio Intereconomía, declarà que " Cataluña no es una nación, es una región de España " i que estava " comprometido a estar al servicio de España si necesitan de nuestro movimiento ". Les contradiccions, doncs, eren òbvies.
D'ençà d'aleshores PxC modula un discurs catalanista cada cop més visible. D'aquesta manera, l'abril d'enguany Anglada piulà a Twitter que el PP perseguia TV3 i "la nostra llengua al País Valencià" i era "un partit anticatalà que menysprea la nostra cultura". Al juliol manifestà a Tribunadeeuropa.com que " la lengua catalana está en peligro de extinción " i que " todas las medidas que se tomen para su salvaguarda [...] son pocas ". A l'agost visità la capella ardent d'Heribert Barrera i assenyalà que a desgrat de les seves discrepàncies ideològiques havia estat "un gran identitari, un dels primers polítics a alertar de la falta d'identitat que estava patint Catalunya per culpa de la immigració descontrolada". I aquest 11 de setembre féu una ofrena floral a Rafael Casanova per reivindicar que aquesta data "no té res a veure amb l'independentisme, sinó amb la defensa d'una Espanya plural, foral, diversa i respectuosa amb la personalitat dels pobles que la componen". Aquesta evolució ha distanciat PxC d'un PP que ha endurit el discurs immigratori, com es palesà a la darrera Diada: mentre Anglada homenatjà Casanova, Xavier García Albiol suprimí a Badalona el qualificatiu nacionaldels actes oficials.
Un partit "en construcció". Paradoxalment, aquest posicionament simultani regionalista, autonomista, autodeterminista i pancatalanista de PxC no l'hauria perjudicat en conferir-li versatilitat per captar votants i seguidors tant ultraespanyols com independentistes. Aquesta tessitura fa plausible pensar que el resultat que obtingui Anglada a les eleccions del novembre -a les quals concorre arreu d'Espanya- podria marcar una inflexió en el seu missatge catalanista, intensificant-se si l'expansió de PxC fracassa i atenuant-se si es consolida com una opció estatal (tot i que sigui extraparlamentària). En tot cas, aquest embolic identitari li ha permès créixer, allunyar-se de la ultradreta tradicional i configurar una dreta populista en construcció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada