diumenge, 18 de setembre de 2011

DIES DE LISBOA

És el Jardí d'Estrela i sembla que ha arribat una mica de fresca que fa que els colors del cel avancin de cap a la tardor amb passes de gegant enyorades. Encara fa bo sobre la gespa encara que hi hagi tres senyors que s'estimin més un banc on passen llargues les hores rememorant la joventut o maleïnt les noves decisions de la troika que de cada dia ens empobreixen més i anuncien noves tempestes.

I mentre la Basílica d'Estrela enlaira de cap a un cel que mostra senyals del pas del temps les seves torres colonials (pel finançament, no per l'estil), hi ha qui a les terrasses emula estàtues de Rodin amb menys gràcies, mentre que tres senyores amb ulleres de sol es miren el pas del temps des de diferents perspectives.


Al cementiri dels Prazeres hi ha estàtues que s'alcen fins que gairebé freguen el ventre de gruixats avions pesants que perboquen turistes sobre la ciutat blanca, però també hi ha cartells que ens parlen de l'oblit després de la mort. Són lletreros de ferro forjat que fan més mal a l'ànima que les històries esculpides a la pedra, perquè al cap i a la fi els que abandonen sempre són els vius, cansats de servar memòries, o els que abandonen són els darrers de cada casa, de cada nissaga que es perd amb un funcionari municipal col·locant el cartell i sense cap Antonio Tabucchi que els canti. Són els mateixos que deixen perdre oficis ancestrals, que condemnen els homes i les dones a menjar sols el pastís del diumenge, l'única alegria permesa en aquests dies de prototardor, són els que malgrat el vent sempre miren de cap a una altra banda.





Lisboa és una ciutat plena de gent gran que només aspira a mirar per les finestres i que el món es manifesti al seu davant. Gent gran amb escales impossibles de davallar, soles, a qui un raig de sol, una persona o un cant li alegren el dia. De vegades aquestes persones són màgiques i es projecten com a miralls en els vidres, just abans de balcons que deixen a la intempèrie els somnis de la infantesa perquè els turistes puguin caçar aquesta ciutat amb objectius que mai no podran capturar l'essència de la vida.


Al final del dia, però, sempre és el poeta qui té raó quan afirma que no hi ha res millor que el color de les teulades de Lisboa. Cel blau, els dies que avancen de cap a la tardor desitjada, Lisboa, els amics, el riu que sempre és el mateix i mai no és igual, la vida.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada