dimecres, 28 de setembre de 2011


En la mort de Pep Rosselló i Heribert Barrera

Sebastià Bennassar. Aquest és un dilluns trist. Jo volia reprendre els articles en aquest diari digital que crec que serà més necessari que mai en els temps que s’acosten fent una mica de balanç de les notícies que ens ha deixat aquest estiu, en el període que la redacció de la tesina m’ha mantingut una mica allunyat de vosaltres, però mentre el cel deixa escapar petites gotes d’aigua que alguns miren amb esperança d’esvaïment de la calor i altres analitzen com un simple anunci de més rigors caniculars, avui toca parlar de la pèrdua de dos homes que avui comparteixen el seu darrer comiat.
A un no el coneixia de res. Només hi havia parlat un cop, breument, en una manifestació, fa ja algun temps. Havia estat president del Parlament de Catalunya i dirigent d’Esquerra Republicana de Catalunya, i encarnava aquesta generació de catalans ferits per la Guerra Civil i disposats a fer el que calgués per la seva pàtria. És Heribert Barrera, un dels homes savis i bons que han marxat i que ens deixen, després de la mort del gran Víctor Torres, un poc més orfes de referents.
A l’altre el coneixia molt més. I l’admirava. Admirava la seva manera d’escriure en els mitjans en els quals va col·laborar, i admirava la seva saviesa i el seu compromís amb moltes coses. És en Josep-Joan Rosselló, en Pep Rosselló de tota la vida abans que el facebook –on era especialment actiu- ens recordàs el seu nom complet. Amb ell es mor una generació de periodistes que creien que el periodisme és alguna cosa molt diferent al que s’està fent avui als mitjans de comunicació, que creia que el periodisme ha d’informar i també formar i només en alguns casos entretenir, tot i que no renunciava a una bona bulla o a una bona rialla.
En els darrers anys en Pep Rosselló mai va tenir un no per a mi quan el vaig necessitar. Va venir a Lloseta Negra a parlar de novel•la negra, va participar amb immensa generositat en el llibre d’homenatge a en Toni Serra i sempre va estar disposat a parlar de política, de cuina, de gastronomia o de literatura les vegades que vàrem coincidir. Es va fer seves les xarxes socials i érem molts els que esperàvem el seu bon dia o el seu bona nit i que ens contàs coses del partit en el qual militava Heribert Barrera.
S’han mort dues persones importants, cadascú a la seva manera, dos símbols de les maneres de fer tant en política com en periodisme. Per ventura el seu exemple és allò que ens ha de quedar en aquests temps incerts on ens hem cregut –o ens volen fer creure- que fer política és mentir per sistema i que el periodisme és la reproducció d’aquestes mentides o la invenció de noves mentides perquè els polítics les reprodueixin. Vénen temps obscurs, temps foscs, i ara, més que mai, hauríem d’incorporar entre tots la paraula ètica a les feines que feim. Especialment a la política i al periodisme.

1 comentari:

  1. Vaig conèixer a en Pep ara fa un any, per casualitat, en descobrir a través del seu bloc que havia comprat una novel•la meva a una llibreria de Mallorca (Embat). Ens vam enviar alguns correus electrònics i vaig percebre de seguida que era una persona interessant, oberta al món i de principis sòlids, un català de Mallorca, com deia ell. Ara me n’adono que va morir mentre jo era passant l’estiu en un petit poble de l’Empordà, ignorant del tot que eren els últims dies d'en Pep. M'hauria agradat conèixe'l millor, tenir temps per establir més complicitats. Teníem la mateixa edat. Em sap molt greu no haver-li pogut dir adéu. Molt greu.

    Jaume Benavente

    ResponElimina