dilluns, 12 de setembre de 2011


La història: ciència i relat

Era una persona d'una extremada saviesa però d'un tracte planer, gens bufat, gens intel·lectual
Tal com sol succeir amb la majoria de les personalitats realment excepcionals, Josep Termes va començar a ser important quan va tenir la valentia de rectificar, de trencar amb el discurs dominant i proposar, en aquest cas, una visió del nostre passat més a partir de la ciència, és a dir, del coneixement, que de la doctrina, és a dir, de la ideologia. Això passava cap a l'any 1974, al voltant del Col·loqui d'Historiadors que va organitzar el Centre d'Estudis Històrics Internacionals i en el qual Termes va presentar una ponència tituladaProblemes d'interpretació. En aquesta ponència, Termes es desmarca de la doctrina leninista sobre les relacions entre partits obrers i minories nacionals i ho fa a partir dels coneixements que ha adquirit en els seus estudis sobre l'actuació dels moviments i les classes socials en la Catalunya i l'Espanya del període que va des de la proclamació de la I República fins a la Guerra Civil.
Termes constata que el catalanisme és un sentiment popular, arrelat en les classes subalternes i que aquest arrelament no està en absolut renyit amb la defensa dels seus interessos econòmics. I a partir d'aquesta constatació, que és científica, per tant irrefutable perquè està basada en hores i hores d'investigació a fons, Termes, legítimament, construeix un relat que subratlla la importància d'aquest catalanisme popular en la configuració de l'actual societat catalana. D'una manera més o menys explícita, aquest discurs es troba a la base dels successius èxits electorals del pujolisme.
Però Josep Termes no n'ha tingut prou a tornar a situar les classes populars en el centre de la història del catalanisme i de la societat catalana. També ha trencat tòpics quan ha examinant episodis especialment difícils com el de la Guerra Civil. Enfront dels que, com a lògica reacció a la versió franquista, idealitzaven el comportament dels republicans, Termes va tenir la valentia de dir: “La guerra no fou l'expressió més alta de la lluita de classes, com algun idealista ingenu ha dit, sinó la mostra més baixa de les debilitats d'una societat immadura i desvertebrada, incapaç encara de viure en llibertat.” Ho va proclamar en l'acte inaugural del curs 1986-1987, a la Universitat de Barcelona, quan es complien 50 anys de l'inici de la Guerra Civil.
En un moment donat, em va tocar col·laborar intensament amb el professor Termes. Vaig descobrir una persona d'una extremada saviesa però d'un tracte planer, gens bufat, gens intel·lectual. Fumador compulsiu, sovint es queixava que aquells que hi tenien una certa obligació no li feien prou cas. I tenia raó. Però segurament va acabar per entendre que el poder, encara que sigui del colors dels amics, sempre acaba enlluernat d'aquells que cavalquen sobre l'onada de la història.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada