DIES DE LISBOA

Hi ha la lluna plena i el Tejo que espurneja i que es mou en aquest lloc que és el mar de Palla. Hi ha l'aiguabarreig i els vaixells il·luminats i les cases del davant, a l'altra riba, com en una cançó d'Antònia Font. Avui no hi ha llum a la finestra ni l'al·lota que escriu. És la primera vegada que ha tancat les golfes més privilegiades de Lisboa. Se respira una mica de saladina al miradouro de Santa Luzia. Travessam escales nocturnes que menen a l'Alfama. A l'església de San Miquel ens encomanem a l'aventura i recordo que el francès és molt més fàcil llegir-lo que parlar-lo, sobretot quan el que et puja a la gola és el portuguès de la supervivència. Ja no parlem llengües com als llibres. A la Rúa dos Remédios no hi ha poesia perquè tot és poètic, els fados que s'escolen per la porta de la Mesa des Frades on un rei emprava una capella amb "azulejos" per trobar-se amb la seva amant; la jove que fa fotos des dalt d'una escala sense veure que la lluna li confegeix una corona de santa, els amics que ens arrosseguen de cap al Tejo Bar on la pianola de jugueta fascina amb el color de les cireres a punt de madurar i un so esqueixat d'improvisació. La música la fan ells i jo només recordo les emocions de sentir les cançons per primer cop, aquell concert de Els Pets a Son Ferriol o la descoberta de Sopa de Cabra amb altres guitarres i altres solituds a la Vall de Boí i totes les estrelles del món penjades sobre el cap. Són dies de Lisboa, nits que complementen altres miradors, altres cerveses que no bec, altres sols que se'n van de cap a l'infinit com un vaixell petit que parteix de cap a la llibertat. I aquí, a terra, ens quedam amb els petits moments de la màgia.