Opinió | Sebastià Bennasar
Una presidenta indigna de la institució
Sebastià Bennasar | 14/09/2011 | Vistes: 422
El president Bauzá no va acabar de fer net a l'hora de fer les seves llistes electorals. I ara Mallorca té una presidenta que en el primer discurs institucional que ha fet ha demostrat que no és digna del Consell de Mallorca. Maria Salom (1967) va ser la diputada més jove del Parlament de les Illes Balears i ja s'ha vist en la seva carrera política que ser dona i jove no són els principals mèrits que ha de tenir un polític. Implicada en el cas Túnel de Sóller -ja ho sabeu, aquell delicte que sempre ha estat delicte però que va prescriure, és a dir, aquell delicte que no implicà penes simplement pel pas del temps-, la presidenta Salom ha decidit fer accions polítiques tan brillants com tancar la Televisió de Mallorca, introduir la religió en el discurs institucional suposadament de tots els mallorquins -tot i que ella amb aquest gest ja n'ha volgut excloure un bon nombre-, renunciar a les competències de la institució, demanar ajuda a Déu i ja ho veurem. Poca cosa més es podia esperar de qui el 2008 va aconseguir que fins i tot el PSOE tragués més vots en unes eleccions generals, cosa que no havia passat mai a les Illes Balears.
Maria Salom és una presidenta guapa, això sí. És més mona que Maria Antònia Munar -la qual cosa no vol dir més elegant- i per ventura presenta alguns trets més europeus que no Francina Armengol. Sovint llueix perles a les orelles, du els cabells rossos foscos i uns ulls de color indeterminat però clar. És com si volgués imitar les al·lotes fines de París o d'Estrasburg sense poder dissimular que és d'Inca, malgrat el pas per Madrid, on va ser la portaveu popular en matèria de turisme. Va arribar a la política de la mà de Gabriel Cañellas, juntament amb un altre delfí estrella, Jaume Matas, que no va dubtar gens a ganivetejar el seu mestre com un Brutus qualsevol, però mai en favor de la República. Ella es va aliar amb qui va convenir perquè la política en el si dels grans partits no és res més que una lluita per la supervivència.
El que sempre m'ha fet molta gràcia és veure com aquesta llicenciada en ciències econòmiques i empresarials, com bona part dels seus companys de professió -bé, és clar, ella no ha exercit mai d'economista- s'encomanen a Déu i a la conjuntura internacional per no reconèixer les mancances (curiós el gust que tenen els economistes de dretes per Déu, que de moment és un intangible variable i no comprovat que ajuda poc a les economies locals). La presidenta no té cap ambició i en el seu discurs institucional semblava fer bones les prediccions que advoquen per la desaparició de les diputacions. Sembla com si Bauzá l'hagués posada per tancar la institució i ella hi hagués consentit.
Poques vegades una política ha gestionat tan malament la seva imatge i la seva política comunicativa. Ha preferit tancar una televisió que no era gens deficitària abans de reconvertir-la en una eina al servei de la remodelació de la institució. I està clar que en el seu pas per Madrid ha trobat fórmules sensacionals per als seus discursos institucionals, mai no s'havia parlat un català tan madrileny des del Consell de Mallorca, i això que la presidenta és del Raiguer però ho intenta dissimular. Sigui com sigui, discursos com els de la Diada són dels que fan que els reis del Regne Privatiu es remoguin a les tombes pensant allò de "pes nostro mal cap com mos hem de veure" (especialment el dissortat Jaume III) i que siguin molts -fins i tot al PP- els que enyorin Jaume Font. Ell mai no hauria comès aquesta traïció.
Maria Salom és una presidenta guapa, això sí. És més mona que Maria Antònia Munar -la qual cosa no vol dir més elegant- i per ventura presenta alguns trets més europeus que no Francina Armengol. Sovint llueix perles a les orelles, du els cabells rossos foscos i uns ulls de color indeterminat però clar. És com si volgués imitar les al·lotes fines de París o d'Estrasburg sense poder dissimular que és d'Inca, malgrat el pas per Madrid, on va ser la portaveu popular en matèria de turisme. Va arribar a la política de la mà de Gabriel Cañellas, juntament amb un altre delfí estrella, Jaume Matas, que no va dubtar gens a ganivetejar el seu mestre com un Brutus qualsevol, però mai en favor de la República. Ella es va aliar amb qui va convenir perquè la política en el si dels grans partits no és res més que una lluita per la supervivència.
El que sempre m'ha fet molta gràcia és veure com aquesta llicenciada en ciències econòmiques i empresarials, com bona part dels seus companys de professió -bé, és clar, ella no ha exercit mai d'economista- s'encomanen a Déu i a la conjuntura internacional per no reconèixer les mancances (curiós el gust que tenen els economistes de dretes per Déu, que de moment és un intangible variable i no comprovat que ajuda poc a les economies locals). La presidenta no té cap ambició i en el seu discurs institucional semblava fer bones les prediccions que advoquen per la desaparició de les diputacions. Sembla com si Bauzá l'hagués posada per tancar la institució i ella hi hagués consentit.
Poques vegades una política ha gestionat tan malament la seva imatge i la seva política comunicativa. Ha preferit tancar una televisió que no era gens deficitària abans de reconvertir-la en una eina al servei de la remodelació de la institució. I està clar que en el seu pas per Madrid ha trobat fórmules sensacionals per als seus discursos institucionals, mai no s'havia parlat un català tan madrileny des del Consell de Mallorca, i això que la presidenta és del Raiguer però ho intenta dissimular. Sigui com sigui, discursos com els de la Diada són dels que fan que els reis del Regne Privatiu es remoguin a les tombes pensant allò de "pes nostro mal cap com mos hem de veure" (especialment el dissortat Jaume III) i que siguin molts -fins i tot al PP- els que enyorin Jaume Font. Ell mai no hauria comès aquesta traïció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada