Aquí teniu el relat que va aparèixer fa uns dies a Barcelona Review
SEBASTIÀ BENNASAR
POSTGUERRA
Ningú no li havia parlat mai de Cortina d’Ampezzo abans de ser allà. Ni a ell ni a cap dels soldats americans que intentaven enfilar-se per la muntanya que defensaven els austríacs, que de vegades fumaven per espassar-se el fred i els nervis. Ells els sentien enraonar amb aquella parla que era dura, aspra, i tot i això intuïen que també estaven fins als collons de ser allà, tan lluny de casa com ells mateixos, amb la diferència que ells, si desertaven i tenien sort, encara hi podien arribar a peu al cap d’un grapat de setmanes. En canvi, ells havien de travessar tot l’oceà abans de poder tornar a veure els camps de dacsa i els cavalls i totes aquelles noies amb faldilles que s’havien quedat a casa. Si com a mínim deixàs de ploure, pensaven els dels dos bàndols, si poguéssim eixugar la roba, ni que fos això, i treure’ns les botes un moment, per veure si encara existien tots els dits dels peus. Allò era real, allò era la guerra i no l’escalfor de casa, ni els jocs a la vora del llac ni tots els relats de la conquesta de l’oest que havia llegit o que havia sentit de boca dels més grans. Allò era la guerra i ell era un simple conductor d’ambulàncies que volia ser escriptor i que possiblement era més valent que bona part de tots aquells homes que eren allà només perquè els seus governants havien decidit que era l’hora de matar-se per un bocí de terra. Els austríacs estaven en retirada, però s’ho feien pagar car. Els italians, que vint anys després serien els seus millors aliats, serien els únics dels guanyadors que se sentirien perdedors i ell pensava que per ventura no tendria prou temps per escriure tot allò que veien els seus ulls.
El tinent va venir fins a la trinxera propera.
-Ara ordenaran un avanç i segurament hi haurà moltes baixes. Els hi ho comunico perquè estiguin preparats.
-Sí, tinent.
Li agradava aquell home de barba mal afaitada i jaqueta esfilagarsada per massa tancats de filferro. Era un dels pocs que tenien els suficients collons com per tenir el cap fred. Les guerres es guanyaven gràcies a tipus com aquell.
-I segurament haureu d’anar a recollir molta gent.
-No es preocupi, senyor, aquesta és la nostra feina.
Al tinent també li agradava aquell jove americà que conduïa ambulàncies i que a les estones lliures ensenyava boxa als seus soldats, als que treia ben bé un cap gràcies als privilegis d’una alimentació que no havia passat penúries.
-Jo hauria volgut ser soldat, senyor, però diuen que no hi veig bé d’un ull, per això m’he conformat amb ser conductor d’ambulàncies.
-També hi ha d’haver algú que salvi vides, a les guerres, no només hi ha d’haver qui les destrueixi, no ho oblidi.
-No ho faré, senyor.
El tinent italià i el conductor d’ambulàncies s’havien fet amics gràcies als llibres. El tinent havia estudiat a la Universitat, a Anglaterra, feia cinc o sis anys, i demanava llibres prestats al camiller, que en repartia entre els americans. Eren llibres que arribaven de la biblioteca de campanya que s’havia centralitzat a Nova York i que enviava cada mes per vaixell una selecció de tots els llibres que voluntariament havien remès les famílies americanes per als seus soldats al front. Els sanitaris també eren encarregats de gestionar la lectura dels homes que ara sentien com a la pluja se li sumaven els trons dels projectils austríacs, que volien deixar aquella muntanya feta un formatge de gruyère.
-Cap problema, tinent, jo li deixo els llibres que vulgui per poder practicar l’anglès, però a canvi vostè m’ensenya italià.
-I per què vols saber italià si quan tot això acabi marxaràs a casa i no voldràs saber res més de nosaltres?
-S’equivoca.
-Per què?
-Perquè vostès tenen unes al·lotes del tot encantadores i jo hauria de poder parlar italià per treure-les a ballar.
-Molt bé, em sembla un intercanvi just.
El tinent va moure els seus homes i va començar l’ofensiva i aquella vegada va saber que per ventura era la darrera vegada que el veia.
Ella havia abandonat el seu petit poble d’Illinois sis mesos abans i encara no s’havia acostumat a la vida de Nova York. Havia conegut una al·lota italiana que duia cinc anys vivint a la ciutat i el primer dia de feina s’havien fet amigues i per a ella Nova York tenia des d’aleshores accent italià, que no era, ni prop fer-hi, el pitjor accent del món. Treballaven moltes hores cada dia a la biblioteca, classificant els llibres que arribaven d’arreu del país en una resposta solidària que havia estat del tot increïble i que havia desbordat la millor de les previsions.
-Mira Catarina, mira tot aquest tresor. Tots aquests llibres van a la terra dels teus pares.
-Sí Mary, crec que no hi ha res que mogui més a la solidaritat americana que els seus soldats.
-Què vols dir?
-Que de vegades no es fa res per alfabetitzar la gent dels Estats Units, que abans mataríem abans de deixar que els negres o els italians o els irlandesos tenguin una educació i un accés a la cultura completament garantits, però quan els llibres els demanen els nostres valerosos soldats i hi ha una possibilitat bastant elevada que mai no els tornin a veure, els ciutadans d’aquest país no dubten en desprendre’s dels seus llibres i enviar-los al front. Quan tornin tots aquests soldadets els haurem de posar a fer la campanya d’alfabetització, no et sembla?
-Ai Catarina, si no et conegués com et conec et diria que callessis, que fins i tot tendràs problemes amb les teves idees massa avançades.
-I ara que em coneixes, per què no m’ho dius?
-Perquè seria inútil intentar treure’t totes aquestes idees del cap. I a més a més, tens raó.
Les dues dones treballaven a bon ritme sota la llum d’una làmpada que sovint no tenia prou energia com per il·luminar tota la seva jornada laboral. Alguns cops rebien les peticions o els agraïments dels soldats del front. A la Mary li agradava especialment la lletra d’un conductor d’ambulàncies de la creu Roja que sempre li escrivia donant les gràcies per la tasca i assegurant que havien fet feliços molts soldats que trobaven consol en aquells llibres.
L’atac contra les trinxeres austríaques va començar. Plovia i tot indicava que allò seria una carnisseria. Tothom sabia que defensar una posició elevada sempre és molt més fàcil que no atacar-la, i més amb la meteorologia en contra. Però el que no sabien els defensors austríacs és que els italians havien aconseguit trencar el setge per la part de darrere de la muntanya i que si els que tenien al davant també avançaven es trobarien entre dos focs. Al cap i a la fi, als que comandaven les expedicions els era igual el nombre de morts. S’havia de conquerir la muntanya al preu que fos o se l’havia de defensar al preu que fos. Aquella era la lògica absurda de la guerra i no calia buscar-hi més explicacions.
El conductor de l’ambulància mai no va saber quantes baixes hi havia hagut. Ell no parava de portar soldats ferits de cap a l’hospital de campanya, un darrere l’altre, ple de sang, conduint la seva ambulància pels sots feréstecs que deixaven les bombes de l’artilleria austríaca. I llavors el va veure, el tinent, caigut al mig dels seus homes. Va davallar de l’ambulància i allò li va salvar la vida, perquè el següent projectil d’obús la va esmicolar del tot. Va arribar fins al tinent.
-Home, noi, com estàs?
-Em sembla que una mica millor que vostè, senyor.
-Bé, no et preocupis per mi.
-I tant que em preocupo, ara mateix el portaré a l’hospital.
-Però si està a més d’un quilòmetre i no tens ambulància. Com vols portar-m’hi?
-Vostè deixi’m a mi. Un quilòmetre amb vostè a sobre i corrent fort, potser ho podré fer en un quart d’hora. Creu que aguantarà?
-Seràs tu qui no podràs. No cal ni que ho intentis.
-Senyor, jo no em fico en les seves operacions militars i em guardo les meves opinions sobre les absurditats que veig cada dia. Així que ara li demano el mateix i que em deixi fer la meva feina.
-Com vulguis, com vulguis.
Aquella cursa camp a través, al mig dels forats dels obusos, amb el tinent a l’esquena, no ha passat a la història de l’atletisme, però mereix figurar en lletres de motlle en les de l’heroisme, i a les de l’honor. El conductor va córrer amb aquell home a l’esquena mentre queien bombes a la vora i mentre els altres homes corrien en direcció contrària per conquerir la muntanya. I al final la bomba va caure massa a prop, quan ja tots els prismàtics miraven aquella cursa enfollida i quan els metges i les infermeres havien deixat d’operar, de tallar i de cosir per veure aquella carrera fascinant. I se va sentir un crit i una esquerda de metralla entrant a la cama del jove camiller, que no amolla la presa, que continua corrent fins a les infermeres i llavors, només llavors, es desmaia amb la seva càrrega.
La Mary va estar molt de temps sense rebre cap carta d’aquell conductor d’ambulàncies que es va refer de les seves ferides en un hospital allunyat del front on una infermera d’origen polonès i ulls blaus, vuit o deu anys més gran que ell, li va robar el cor amb promeses vagues de matrimoni en arribar a Amèrica que mai no es varen acomplir. Ell la va esperar durant un temps a Nova York, però després tornà a casa, allà als Grans Llacs, que en certa mesura li recordaven aquella muntanya i les trinxeres i el tinent italià i les noies del poble. La Mary, lògicament, va pensar que el conductor d’ambulàncies havia mort o l’havien canviat de destí i ja no havia de fer la requisitòria dels llibres que demanaven els soldats.
Dos anys després, amb l’armistici signat i deu milions de morts a les trinxeres de tota Europa, dos anys després i amb noms que quedarien a la memòria i a la història i que servirien per fer pel·lícules i llibres, dos anys després, als feliços anys vint, quan ningú no volia recordar Verdun, ni Gallipoli, ni Cortina d’Ampezzo ni tants altres punts de la geografia de l’horror, però quan encara hi havia gent que ni dos anys després ni mai no oblidaria aquella geografia de l’horror, algú va fer una festa d’aniversari en una casa d’aquelles grans a la vora d’algun llac dels Grans Llacs.
Ningú no sap massa bé com va ser que ells dos es varen conèixer. Per ventura és que era inevitable, perquè en aquella festa hi havia molt gent, però tampoc no hi era tota la gent del món, així que podria no haver passat. I ell ballava amb una notable soltesa, i cantava velles cançons de soldats i a ella li varen dir que era un heroi, que havia salvat un italià carregant-lo sobre l’esquena quan la seva ambulància havia estat volada per l’artilleria austríaca, possiblement a Cortina d’Ampezzo o vés a saber en quin altre indret d’aquella matança italiana en què s’havia convertit la primera Guerra Mundial de cap al seu final.
-Tenia més valor ell sol que la majoria dels xavals que els oficials enviaven turó amunt o que els altres oficials enviaven turó avall –li havia dit algú altre quan la festa havia avançat prou i l’olor de costelles torrades del matí havia deixat pas a l’olor de costelles torrades de la nit.
Ella va anar a veure l’amfitriona d’aquella bogeria, que feina vint-i-cinc anys. La va trobar no borratxa del tot encara i li va demanar que fes les presentacions i ella ho va fer i ell tampoc no anava del tot borratxo quan els presentaren, malgrat que havia estat ensenyant als altres nois com es preparava un còctel de la seva invenció. No va caldre massa temps perquè els dos se separassin dels altres i sortissin al jardí, a la vora del llac, només el temps de demostrar-se que els dos ballaven raonablement bé i que els dos encara poden aguantar una mica més d’alcohol als cossos, però que no volien caure rodons i extenuats sobre qualsevol dels sofàs o de les butaques de la festa on ja hi havia un poeta sonat aferrat a la seva underwood que dormia la mona al mig d’un deliri etílic que li feia recitar versos de Shakespeare al mig del somni inquiet i intrigant. Allà fora, envoltats del silenci absurd de les aigües del llac, va ser el moment de les confessions.
-És veritat això que diuen?
-Què diuen?
-Que et varen ferir a la guerra i que t’han donat una medalla al valor.
-Sí, és cert.
-I també és veritat que ets escriptor?
-Tècnicament no. Per a mi un escriptor és aquell que es pot guanyar la vida escrivint, i jo encara no puc viure només de l’escriptura.
-I penses viure-hi?
-L’any que ve me’n vaig a Europa, a Paris. Allà faré de corresponsal d’un diari canadenc.
-I com és que no hi vas ara?
-Perquè fins al setembre no marxa el corresponsal actual i no puc ocupar el seu lloc. Allà faré periodisme per menjar i tendré temps per escriure els meus llibres i les meves històries. Però bé, parlem de tu, no?
-No hi ha gaires coses a dir.
-Menteixes.
-Per què ho dius?
-M’han dit que ets bibliotecària.
-Sí.
-Les bibliotecàries sempre tenen alguna cosa a dir. Després de boxejador, caçador, pescador i escriptor és la professió més bonica del món.
-I totes les anteriors?
-Són les més èpiques.
-Doncs sí, sóc bibliotecària. Ara he tornat a casa. Durant la guerra enviava llibres al front.
-De veres? Jo els repartia.
-Ja ho sé.
-Com ho saps?
-Perquè diria que tu eres el meu client més especial. Estaves al front d’Itàlia?
-Sí, va ser allà on em feriren.
-Just, va ser quan vares deixar d’escriure.
-Tu ets la Mary que m’enviava els llibres?
-Sí.
-Vares fer-me feliç durant moltes llargues nits d’hivern.
Els dos callen a la vora del llac, que recupera el silenci. Tímidament ella li agafa la mà, asseguts damunt la gespa d’estiu. A la casa algú posa música. Tal volta és un disc de Cole Porter. Hi ha estrelles i fa fresca i els dos es perden en els seus records dels llunyans dies de guerra, dels immediats dies d’horror.
El tinent va venir fins a la trinxera propera.
-Ara ordenaran un avanç i segurament hi haurà moltes baixes. Els hi ho comunico perquè estiguin preparats.
-Sí, tinent.
Li agradava aquell home de barba mal afaitada i jaqueta esfilagarsada per massa tancats de filferro. Era un dels pocs que tenien els suficients collons com per tenir el cap fred. Les guerres es guanyaven gràcies a tipus com aquell.
-I segurament haureu d’anar a recollir molta gent.
-No es preocupi, senyor, aquesta és la nostra feina.
Al tinent també li agradava aquell jove americà que conduïa ambulàncies i que a les estones lliures ensenyava boxa als seus soldats, als que treia ben bé un cap gràcies als privilegis d’una alimentació que no havia passat penúries.
-Jo hauria volgut ser soldat, senyor, però diuen que no hi veig bé d’un ull, per això m’he conformat amb ser conductor d’ambulàncies.
-També hi ha d’haver algú que salvi vides, a les guerres, no només hi ha d’haver qui les destrueixi, no ho oblidi.
-No ho faré, senyor.
El tinent italià i el conductor d’ambulàncies s’havien fet amics gràcies als llibres. El tinent havia estudiat a la Universitat, a Anglaterra, feia cinc o sis anys, i demanava llibres prestats al camiller, que en repartia entre els americans. Eren llibres que arribaven de la biblioteca de campanya que s’havia centralitzat a Nova York i que enviava cada mes per vaixell una selecció de tots els llibres que voluntariament havien remès les famílies americanes per als seus soldats al front. Els sanitaris també eren encarregats de gestionar la lectura dels homes que ara sentien com a la pluja se li sumaven els trons dels projectils austríacs, que volien deixar aquella muntanya feta un formatge de gruyère.
-Cap problema, tinent, jo li deixo els llibres que vulgui per poder practicar l’anglès, però a canvi vostè m’ensenya italià.
-I per què vols saber italià si quan tot això acabi marxaràs a casa i no voldràs saber res més de nosaltres?
-S’equivoca.
-Per què?
-Perquè vostès tenen unes al·lotes del tot encantadores i jo hauria de poder parlar italià per treure-les a ballar.
-Molt bé, em sembla un intercanvi just.
El tinent va moure els seus homes i va començar l’ofensiva i aquella vegada va saber que per ventura era la darrera vegada que el veia.
Ella havia abandonat el seu petit poble d’Illinois sis mesos abans i encara no s’havia acostumat a la vida de Nova York. Havia conegut una al·lota italiana que duia cinc anys vivint a la ciutat i el primer dia de feina s’havien fet amigues i per a ella Nova York tenia des d’aleshores accent italià, que no era, ni prop fer-hi, el pitjor accent del món. Treballaven moltes hores cada dia a la biblioteca, classificant els llibres que arribaven d’arreu del país en una resposta solidària que havia estat del tot increïble i que havia desbordat la millor de les previsions.
-Mira Catarina, mira tot aquest tresor. Tots aquests llibres van a la terra dels teus pares.
-Sí Mary, crec que no hi ha res que mogui més a la solidaritat americana que els seus soldats.
-Què vols dir?
-Que de vegades no es fa res per alfabetitzar la gent dels Estats Units, que abans mataríem abans de deixar que els negres o els italians o els irlandesos tenguin una educació i un accés a la cultura completament garantits, però quan els llibres els demanen els nostres valerosos soldats i hi ha una possibilitat bastant elevada que mai no els tornin a veure, els ciutadans d’aquest país no dubten en desprendre’s dels seus llibres i enviar-los al front. Quan tornin tots aquests soldadets els haurem de posar a fer la campanya d’alfabetització, no et sembla?
-Ai Catarina, si no et conegués com et conec et diria que callessis, que fins i tot tendràs problemes amb les teves idees massa avançades.
-I ara que em coneixes, per què no m’ho dius?
-Perquè seria inútil intentar treure’t totes aquestes idees del cap. I a més a més, tens raó.
Les dues dones treballaven a bon ritme sota la llum d’una làmpada que sovint no tenia prou energia com per il·luminar tota la seva jornada laboral. Alguns cops rebien les peticions o els agraïments dels soldats del front. A la Mary li agradava especialment la lletra d’un conductor d’ambulàncies de la creu Roja que sempre li escrivia donant les gràcies per la tasca i assegurant que havien fet feliços molts soldats que trobaven consol en aquells llibres.
L’atac contra les trinxeres austríaques va començar. Plovia i tot indicava que allò seria una carnisseria. Tothom sabia que defensar una posició elevada sempre és molt més fàcil que no atacar-la, i més amb la meteorologia en contra. Però el que no sabien els defensors austríacs és que els italians havien aconseguit trencar el setge per la part de darrere de la muntanya i que si els que tenien al davant també avançaven es trobarien entre dos focs. Al cap i a la fi, als que comandaven les expedicions els era igual el nombre de morts. S’havia de conquerir la muntanya al preu que fos o se l’havia de defensar al preu que fos. Aquella era la lògica absurda de la guerra i no calia buscar-hi més explicacions.
El conductor de l’ambulància mai no va saber quantes baixes hi havia hagut. Ell no parava de portar soldats ferits de cap a l’hospital de campanya, un darrere l’altre, ple de sang, conduint la seva ambulància pels sots feréstecs que deixaven les bombes de l’artilleria austríaca. I llavors el va veure, el tinent, caigut al mig dels seus homes. Va davallar de l’ambulància i allò li va salvar la vida, perquè el següent projectil d’obús la va esmicolar del tot. Va arribar fins al tinent.
-Home, noi, com estàs?
-Em sembla que una mica millor que vostè, senyor.
-Bé, no et preocupis per mi.
-I tant que em preocupo, ara mateix el portaré a l’hospital.
-Però si està a més d’un quilòmetre i no tens ambulància. Com vols portar-m’hi?
-Vostè deixi’m a mi. Un quilòmetre amb vostè a sobre i corrent fort, potser ho podré fer en un quart d’hora. Creu que aguantarà?
-Seràs tu qui no podràs. No cal ni que ho intentis.
-Senyor, jo no em fico en les seves operacions militars i em guardo les meves opinions sobre les absurditats que veig cada dia. Així que ara li demano el mateix i que em deixi fer la meva feina.
-Com vulguis, com vulguis.
Aquella cursa camp a través, al mig dels forats dels obusos, amb el tinent a l’esquena, no ha passat a la història de l’atletisme, però mereix figurar en lletres de motlle en les de l’heroisme, i a les de l’honor. El conductor va córrer amb aquell home a l’esquena mentre queien bombes a la vora i mentre els altres homes corrien en direcció contrària per conquerir la muntanya. I al final la bomba va caure massa a prop, quan ja tots els prismàtics miraven aquella cursa enfollida i quan els metges i les infermeres havien deixat d’operar, de tallar i de cosir per veure aquella carrera fascinant. I se va sentir un crit i una esquerda de metralla entrant a la cama del jove camiller, que no amolla la presa, que continua corrent fins a les infermeres i llavors, només llavors, es desmaia amb la seva càrrega.
La Mary va estar molt de temps sense rebre cap carta d’aquell conductor d’ambulàncies que es va refer de les seves ferides en un hospital allunyat del front on una infermera d’origen polonès i ulls blaus, vuit o deu anys més gran que ell, li va robar el cor amb promeses vagues de matrimoni en arribar a Amèrica que mai no es varen acomplir. Ell la va esperar durant un temps a Nova York, però després tornà a casa, allà als Grans Llacs, que en certa mesura li recordaven aquella muntanya i les trinxeres i el tinent italià i les noies del poble. La Mary, lògicament, va pensar que el conductor d’ambulàncies havia mort o l’havien canviat de destí i ja no havia de fer la requisitòria dels llibres que demanaven els soldats.
Dos anys després, amb l’armistici signat i deu milions de morts a les trinxeres de tota Europa, dos anys després i amb noms que quedarien a la memòria i a la història i que servirien per fer pel·lícules i llibres, dos anys després, als feliços anys vint, quan ningú no volia recordar Verdun, ni Gallipoli, ni Cortina d’Ampezzo ni tants altres punts de la geografia de l’horror, però quan encara hi havia gent que ni dos anys després ni mai no oblidaria aquella geografia de l’horror, algú va fer una festa d’aniversari en una casa d’aquelles grans a la vora d’algun llac dels Grans Llacs.
Ningú no sap massa bé com va ser que ells dos es varen conèixer. Per ventura és que era inevitable, perquè en aquella festa hi havia molt gent, però tampoc no hi era tota la gent del món, així que podria no haver passat. I ell ballava amb una notable soltesa, i cantava velles cançons de soldats i a ella li varen dir que era un heroi, que havia salvat un italià carregant-lo sobre l’esquena quan la seva ambulància havia estat volada per l’artilleria austríaca, possiblement a Cortina d’Ampezzo o vés a saber en quin altre indret d’aquella matança italiana en què s’havia convertit la primera Guerra Mundial de cap al seu final.
-Tenia més valor ell sol que la majoria dels xavals que els oficials enviaven turó amunt o que els altres oficials enviaven turó avall –li havia dit algú altre quan la festa havia avançat prou i l’olor de costelles torrades del matí havia deixat pas a l’olor de costelles torrades de la nit.
Ella va anar a veure l’amfitriona d’aquella bogeria, que feina vint-i-cinc anys. La va trobar no borratxa del tot encara i li va demanar que fes les presentacions i ella ho va fer i ell tampoc no anava del tot borratxo quan els presentaren, malgrat que havia estat ensenyant als altres nois com es preparava un còctel de la seva invenció. No va caldre massa temps perquè els dos se separassin dels altres i sortissin al jardí, a la vora del llac, només el temps de demostrar-se que els dos ballaven raonablement bé i que els dos encara poden aguantar una mica més d’alcohol als cossos, però que no volien caure rodons i extenuats sobre qualsevol dels sofàs o de les butaques de la festa on ja hi havia un poeta sonat aferrat a la seva underwood que dormia la mona al mig d’un deliri etílic que li feia recitar versos de Shakespeare al mig del somni inquiet i intrigant. Allà fora, envoltats del silenci absurd de les aigües del llac, va ser el moment de les confessions.
-És veritat això que diuen?
-Què diuen?
-Que et varen ferir a la guerra i que t’han donat una medalla al valor.
-Sí, és cert.
-I també és veritat que ets escriptor?
-Tècnicament no. Per a mi un escriptor és aquell que es pot guanyar la vida escrivint, i jo encara no puc viure només de l’escriptura.
-I penses viure-hi?
-L’any que ve me’n vaig a Europa, a Paris. Allà faré de corresponsal d’un diari canadenc.
-I com és que no hi vas ara?
-Perquè fins al setembre no marxa el corresponsal actual i no puc ocupar el seu lloc. Allà faré periodisme per menjar i tendré temps per escriure els meus llibres i les meves històries. Però bé, parlem de tu, no?
-No hi ha gaires coses a dir.
-Menteixes.
-Per què ho dius?
-M’han dit que ets bibliotecària.
-Sí.
-Les bibliotecàries sempre tenen alguna cosa a dir. Després de boxejador, caçador, pescador i escriptor és la professió més bonica del món.
-I totes les anteriors?
-Són les més èpiques.
-Doncs sí, sóc bibliotecària. Ara he tornat a casa. Durant la guerra enviava llibres al front.
-De veres? Jo els repartia.
-Ja ho sé.
-Com ho saps?
-Perquè diria que tu eres el meu client més especial. Estaves al front d’Itàlia?
-Sí, va ser allà on em feriren.
-Just, va ser quan vares deixar d’escriure.
-Tu ets la Mary que m’enviava els llibres?
-Sí.
-Vares fer-me feliç durant moltes llargues nits d’hivern.
Els dos callen a la vora del llac, que recupera el silenci. Tímidament ella li agafa la mà, asseguts damunt la gespa d’estiu. A la casa algú posa música. Tal volta és un disc de Cole Porter. Hi ha estrelles i fa fresca i els dos es perden en els seus records dels llunyans dies de guerra, dels immediats dies d’horror.
© Sebastià Bennasar
Març-Abril de 2012.
Març-Abril de 2012.
Biografia:
Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és periodista i escriptor. Llicenciat en Humanitats (UPF 2009) i màster en Història del Món (UPF 2011). Es dedica a múltiples ocupacions: periodisme free-lance, lector per a agències i editorials, professor d'escriptura on-line, rutes turístiques per Lisboa, conferències, clubs de lectura, en resum, a fer el possible per pagar el lloguer... com a autor ha publicat llibres de tots els gèneres: 2 de poesia, 3 de relat breu; 2 novel·les, 5 novel·les negres, i 4 llibres de no-ficció. Les seves darreres obres publicades, totes del 2011, són "Pot semblar un accident, la novel·la negra i la transformació social dels Països catalans, 1999-2010" (Meteora); "501 crims que has de conèixer abans de morir" (Ara Llibres); "La primavera dels indignats" (Meteora) i "La mar no sempre tapa" (Moll). Amb aquesta novel·la negra va guanyar el premi Vila de LLoseta de 2011. Actualment viu a Lisboa
Sebastià Bennasar (Palma, 1976), és periodista i escriptor. Llicenciat en Humanitats (UPF 2009) i màster en Història del Món (UPF 2011). Es dedica a múltiples ocupacions: periodisme free-lance, lector per a agències i editorials, professor d'escriptura on-line, rutes turístiques per Lisboa, conferències, clubs de lectura, en resum, a fer el possible per pagar el lloguer... com a autor ha publicat llibres de tots els gèneres: 2 de poesia, 3 de relat breu; 2 novel·les, 5 novel·les negres, i 4 llibres de no-ficció. Les seves darreres obres publicades, totes del 2011, són "Pot semblar un accident, la novel·la negra i la transformació social dels Països catalans, 1999-2010" (Meteora); "501 crims que has de conèixer abans de morir" (Ara Llibres); "La primavera dels indignats" (Meteora) i "La mar no sempre tapa" (Moll). Amb aquesta novel·la negra va guanyar el premi Vila de LLoseta de 2011. Actualment viu a Lisboa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada