Les noves cançons de Petit

Els que em coneixeu ja sabeu que jo, de música, sempre he anat justet. Mentre era cap de Cultura al Diari de Balears sempre vaig tenir la sort de tenir algú que en sabés més que un servidor. I una de les funcions que ha de tenir un cap de secció en un diari és creure en els seus redactors i donar-los suport (i de vegades imposar una mica el seu criteri i el de la publicació, però aquesta és una altra història). Fet aquest aclariment s'ha de dir que servidor s'apunta dos mèrits musicals estranys: haver fet la primera entrevista als Antònia Font quan encara no els coneixia ningú i eren el grup que més tocava a Mallorca (fàcil, el meu germà era amic seu) i haver entrevistat Ravi Shankar a l'aeroport de Palma sense saber ni una paraula d'anglès (i a més fer-li les fotos). Llevat d'aquests escassos mèrits servidor només sap dir sobre la música: m'agrada o no m'agrada, la qual cosa no és un criteri sinó una opinió, però i què, de vegades les opinions també serveixen (encara que es veu que per devers el Primavera Sound això de la llibertat d'opinió no ho tenen molt clar).

Ara, mentre m'enfrontava a una traducció del portuguès, m'ha arribat un petit regal en forma de tres cançons. Són les tres peces que es poden escoltar aquí http://www.enderrock.cat/sona9/grup/178/petit de Joan Petit, o el que és el mateix, de Joan Castells. Petit no és cap descobriment. Les cançons en català de Petit sí que són un descobriment. En el nostre petit món són pocs els grups que han començat cantant en anglès i després s'han reconvertit de cap al català. Els Mishima són, potser l'exemple més clar i exitós.

Petit té regust de moltes coses i quan un artista té un regust de moltes coses el que passa és que és realment original, i aquesta és la grandesa dels artistes: beure de múltiples fonts per acabar creant un estil propi. Els dos primers discs de Petit són molt bons. Les tres darreres cançons de Petit són extraordinàries. Aquesta és la grandesa de la música i dels artistes que es reinventen, que cerquen un so propi. Hi havia nombrosos dubtes sobre com sonaria Petit en català, però ara per a mi la seva veu ha perdut un punt de foscor, però gens de contundència. I les cançons hi surten guanyant. Ningú no podrà oblidar l'entrada de Oblidar-me de tu, la seva potència sonora, que recorda i ens trasllada a paisatges canadencs de muntanyes retallades, postes de sol al pacífic i una Alaska al fons. Seda Índia és una cançó amable, mediterrània, càlida. La sonoritat és perfecta i Castells imposa la veu sobre la música i transmet un bon rotllo molt notable, una pronúncia que marca les síl·labes, una cançó més nostrada. Cançó de Bressol és simplement perfecta, entronca amb els millors temes de Petit i la sensació que transmet és la del desassossec que arriba a les nits fosques on es poden contemplar en un silenci foscant els estels.

Petit canta en català i tothom l'hauria de continuar escoltant.