dimecres, 23 de maig de 2012


L'herència oblidada de la ‘Resi'

Maria Dolors Fulcarà rescata en un llibre el projecte modernitzador de la Residència d'Estudiants de Catalunya

Maria Dolors Fulcarà ha ampliat ara un estudi que va començar l'any 1975 Foto: LLUÍS SERRAT.
1
Pierre Vilar, Rosselló-Pòrcel, Alomar, Junoy, Carner o Gabriela Mistral en van ser hostes
L'obra catalana es distingia d'altres cases europees per la seva vocació de ‘construir país'
L'11 de desembre de 1921, s'inaugurava en una torreta del carrer Ríos Rosas de Sant Gervasi la Residència d'Estudiants de Catalunya, nascuda a l'empara de la Mancomunitat prenent per model l'esperit de formació integral d'altres allotjaments europeus i, en especial, la Residencia de Estudiantes de Madrid, creada el 1910. Un grup d'intel·lectuals catalans, entre els quals es comptaven Lluís Nicolau d'Olwer i el poeta mallorquí Miquel Ferrà, que en seria el director, havien treballat obstinadament perquè fos una realitat des del II Congrés Universitari Català, de 1918, quan es va constatar la “deplorable” situació de la universitat espanyola i la necessitat de crear un espai propici a l'estudi en un ambient de refinament cultural i moral, “sense petulància ni enfarfec”, que tindria la particularitat, respecte d'altres cases semblants, de “transmetre l'esperit de la nostra terra”, “l'escalf de l'ideal nacionalista”.
El projecte va tenir una vida breu i accidentada, a remolc de les tensions polítiques del moment. Durant la dictadura de Primo de Rivera, perdria el suport institucional i resistiria amb creixents dificultats fins a 1929, quan la Diputació va crear la Residencia del Real Politécnico Hispano Americano dins el complex universitari del carrer d'Urgell. Amb l'adveniment de la República, se'n faria càrrec la Generalitat, que en reformaria l'estructura com a Residència de la Universitat Industrial, retornaria la direcció al fidel Miquel Ferrà i impulsaria una Residència Internacional per a Senyoretes. Sobreviuria encara a la guerra, però no a la derrota, i a pesar d'haver tingut continuïtat en l'actual Col·legi Major Ramon Llull, d'aquell projecte modernitzador que va acollir joves com l'historiador Pierre Vilar, l'hebraista Josep M. Millàs i Vallicrosa o el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel se n'ha anat diluint tota memòria.
Quan va començar a investigar sobre la Residència, l'any 1975, la filòloga i mestra gironina Maria Dolors Fulcarà confessa que “no sabia ni per on començar: no hi havia res”, amb prou feines alguns opuscles. Aquest buit es va prolongar fins que, a finals dels noranta, la descoberta d'una capsa a l'Arxiu Històric de Catalunya on el previsor Miquel Ferrà s'havia preocupat de guardar-hi els papers de la casa va donar l'empenta definitiva a un treball que culmina ara amb el llibre La Residència d'Estudiants de Catalunya (1921-1939), publicat per la Universitat de Barcelona.
Recitals i tennis
Fulcarà, que ja va divulgar una primera versió del seu treball a la revista Randa l'any 1986, qualifica aquella aventura d'una “obra de país”, un projecte a favor de la dignificació de l'ensenyament que va comprometre els principals intel·lectuals de l'època i que va ser determinant en la formació de tota una generació. En serien residents estables o ocasionals Joaquim Carreras i Artau, Josep M. Junoy, Josep Carner, Llorenç Vilallonga, Otto Lipmann, Edgar Allison Peers, la poeta xilena Gabriela Mistral o la mexicana Palma Guillén, en l'etapa de Sant Gervasi, i Antoni M. Sbert, Georges Gaillard, Ferenc Olivér Brachfeld, Gabriel Alomar i Eduard Valentí Fiol, a l'edifici d'Urgell. Professors convidats com Pompeu Fabra hi impartien conferències, s'hi oferien concerts selectes, la poeta cubana Emilia Bernal va anar-hi a llegir la seva obra el 1931, i Federico García Lorca i Margarida Xirgu van fer-hi un animat recital del Romancero gitano el 1935. En plena guerra, va impulsar també un segell editorial on veurien la llum Primer desenllaç, de Joan Vinyoli, L'aventura fràgil, de Joan Teixidor, o Imitació del foc, de Rosselló-Pòrcel, mort als 24 anys i que és tot ell, de fet, un producte de l'esperit de la Resi, com s'hi referien els estadants.
Va ser una institució oberta, sense règim d'internat, que aspirava a oferir als estudiants estrangers i de fora de la capital “una llar digna i un ambient familiar de cultura” que els allunyés de “vicioses i sovint malsanes pensions”. Així, el xalet de Ríos Rosas, envoltat de jardins, havia disposat de menjador, sala de música i biblioteca, i la que patrocinaria primer la Diputació primoriverista i, al cap de poc, el govern republicà oferia, a més, capella, aules d'estudi, camp de futbol, pista de tennis (és memorable la imatge de Gabriela Mistral i Paula Guillén jugant a dobles amb Ferrà i Nicolau d'Olwer), parc d'equitació i fins i tot piscina olímpica. Fulcarà descarta qualsevol comparació amb la Residencia madrilenya dels Dalí, Buñuel i Lorca. Aquí, diu, una obstinada vocació de construcció nacional inspirava tota l'obra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada