diumenge, 18 de desembre de 2011

Posició Zero

            No, home, que no l’expulsi. No ens ho pot fer això aquest home. És el que sol passar quan jugues contra equips grans, que els àrbitres tendeixen a perjudicar als petits. És una llei natural, no escrita. De totes maneres, és innegable que el toma. Això no se pot discutir, però amb una groga n’hi havia prou. I ara em tocarà sortir a mi i debutar a primera divisió. Això si que és l’hòstia. Debutar al minut 91 del partit, guanyant un a zero contra el Madrid, per anar a intentar aturar un penalti. Mira que hi havia maneres d’entrar a la història d’aquest club que m’estim tant, però debutar així és dur.
            El míster em mira, somriu, sap que empatar contra el Madrid ja és un gran resultat i sap que poden passar dos miracles, que jo l’aturi o que el xutador llenci el penalti fora. El segon quasi quasi l’hauríem de descartar. És en aquestes ocasions en que els jugadors del Madrid demostren el que cobren. Però la primera opció pot ser que no sigui un miracle, que sigui jo qui hagi de consagrar-se davant del món aturant aquesta pilota. El mister me diu que estigui tranquil, que el normal és que el xuti Ronaldo, i que molt sovint els tira per l’esquerra. Simplement m’he de deixar caure a la meva dreta i ja està, ja és meva.
            Hi ha cridòria al camp. Tothom xiula contra l’àrbitre que ens està fent aquesta barrabassada. Jo no sabré, fins d’aquí a un parell de minuts si estar-li agraït o també considerar que ens ha fet la gran putada del segle. Ja ve el meu company, Son Moix és una cridòria i ell fa cares de pomes agres. Així i tot m’abraça abans d’anar de cap a la caseta. Segur que em donarà ànims des del túnel de vestidors. Quin nom, aquest, túnel de vestidors. Com si al final es fes la llum i hi hagués un gran misteri. Res, quatre dutxes i un parell de banquets per a canviar-se. I ara hi ha el canvi, retiren un davanter per posar-me a mi. A l’estrella de l’equip és a qui fan sortir, no falta res per acabar el partit i si l’atur ja sé el que he de fer, una puntada de peu el més llarga possible. El davanter em diu que ànim, que jo el puc aturar, que ho he fet moltes de vegades aquesta temporada durant els entrenaments. I què ha de dir el pobre. El públic l’ovaciona, ell ha fet el gol, fa ja molts de minuts. Jo estic seriós, somric una mica perquè sé que quan entri al camp hi haurà fotos. Ja m’ho va dir el pare, sobretot cuida la teva imatge.
            El pare. Han passat tants d’anys des de que em va dur a veure el meu primer partit al Lluís Sitjar. No sé quants anys tenia. Però si que ho recordaré perfectament. La setmana abans havien fet els equips a l’escola i a mi m’havien col·locat de porter, només perquè era gran, això és tot, ni habilitats ni res. I el meu pare em va dir que era el moment que l’acompanyàs al camp. “Si has de ser porter el millor que pots fer és fixar-te en el millor que tenim”. I no es referia al nostre, no. Es referira al de la Reial Societat, a Arconada, un nom que me sonava lleugerament per haver-lo sentit algun dia a casa quan jo anava a dormir i hi havia partit de la selecció a la nit. Arconada. “Tu has de voler que guanyi el Mallorca, això per sobre de tot, és el teu equip i l’has d’animar per tot, però no oblidis que si jugues de porter has de mirar l’Arconada i aprendre algunes coses”. I tantes que en vaig aprendre. Va haver-hi un zero a zero al marcador, en bona part gràcies a l’Arconada. Durant setmanes em vaig dedicar a forrar de pósters seus la meva habitació i es va convertir en el meu primer mite.
            Ja està, ja trepitjo la gespa, està una mica alta avui, per això la pilota no lliscava a tanta de velocitat., ara ho entenc. Per ventura farà que el Ronaldo xuti una mica malament. Mira, si hi ha algú a qui tenc moltes de ganes d’aturar un penalti és al Ronaldo. Em cau malament per això d’haver acabant fitxant pel Madrid. Jo, que de segon equip som del Barça, això no li ho puc consentir. Que marxi a Itàlia i que triomfi, al Japó si vol, a Mèxic o a Anglaterra, però al Madrid... Només hi ha una persona a qui m’agradaria més aturar-li el penal. Al Figo. A aquest m’agradaria aturar-li el penal o trobar-me’l en una sortida per alt a la sortida d’un córner. Passaríem comptes. I res de caps de porc ni històries. Aturar-li un penal al Figo, això si que seria la glòria.
            Vaig cap a la porteria amb molta de tranquil·litat. El públic aplaudeix, supòs que per donar-me una mica d’ànims. No em puc queixar avui de l’afició. Han estat cridant tota l’estona i en el moment en que més falta ens feia, quan ells feien contratacs i contratacs i ens assetjaven i ens ho han posat difícil, jo ja veia que perdríem, mira el que et dic, pare, s’han portat de valent i ens han empès per amunt,. Quin inici de segona part, mare de Déu. Per sort després ha vengut el nostre gol, just quan pitjor jugàvem i hem pogut descansar una mica.
            Ja estic davall dels tres pals, pare, sé que em pots veure des del cel i que m’ajudaràs de valent. És el dia que estaves esperant. El meu debut. Ara som a la porteria, ara em sent Ezaqui Badu. Quants de partits vàrem veure’l plegats, pare? No ho sé, he perdut el compte. Aquella si que fou una bona època. Jo ja començava a destacar a l’escola, una mica, i tu m’havies fet soci del Mallorca com a regal de reis. Tots els diumenges al camp, tots, sense faltar-ne ni un. Ara mateix, si no tengués les mans dins dels guants, encara podria sentir l’olor de la pell dels cacauets torrats. Què se’n deu haver fet d’aquell homonet tan simpàtic que ens els venia, quan anàvem al camp, a la tribuna de sol? Què bó que era aquell solet alguns dies de l’hivern, que encara encalentia una mica. Ara en menjaria una bossa de cacauets torrats. Mira, si atur el penal em fotré un homenatge i compraré una bossa sencera de cacauets i me la menjaré. També em vénen ara al cap les bronques de la mare. “Sempre igual, cada diumenge vos inflau de cacauets i llavors no sopau”. I si que sopàvem, però ella, criada encara en aquella creença de la bonança de la sobrealimentació, ens considerava uns menjamiques. L’Ezaqui Badu. Ara pagaria per transformar-me en ell, amb la seva seguretat. Segur que el Ronaldo s’ho pensaria millor, li impressionaria més que no un ninet que acaba de debutar, que surt de la banqueta per primera vegada.
            El que hauria de fer d’una punyetera vegada és concentrar-me. He de pensar que aquesta bèstia de fer gols que tenc al davant no és res més que un simple jugador, un cadet, un juvenil. N’he aturat molts de penals al llarg d’aquesta vida. I alguns més importants que aquests, com el que el ens va donar el campionat d’Europa cadet per seleccions. Ha plogut de llavors ençà.
            Però clar, és difícil no pensar que aquesta màquina que tenc aquí al davant xutarà a 150 quilòmetres per hora. Si t’entaplega malament et pot deixar beneit, et pot rompre un ou. Ara em ve al cap aquell porter a qui li varen haver d’amputar mig testicle per culpa d’una pilotada. Però crec que fou amb un xut del Roberto Carlos. Tanta sort que no li pegarà ell, que sempre és a punt de trencar les pilotes. Bono, sembla que això va de veres, que la bèstia ha posat la pilota en el punt de penal i que ara comença a agafar embranzida.
            Pensant-ho bé, més que l’Ezaqui m’agradaria ser el Roa. Carlos Àngel Roa. Possiblement el millor porter que mai ha tengut el Mallorca. Però voldria ser el Roa de la selecció argentina aturant els penals contra Anglaterra. Mira que també em cau malament la selecció anglesa, tot i que juguen un futbol espectacular. De fet, crec que qui cau malament és Beckham i prou, a la resta els suport prou bé. I al tanto, que Beckham m’assembla un jugadoràs. Però el Roa, com m’agradaria poder transformar-me en el porter excepcional que sempre ha estat i aturar el penalti a Ronaldo com si fos ell.
            Pensa, no és el Ronaldo, és un juvenil qualsevol. Ja ho sé pare, però que vols que et digui, costa una mica allunyar-se d’aquesta realitat que vesteix de blanc. Que no sé que fan tan de blanc per jugar al futbol. Mira que s’embruten els equipatges. Per ventura ho han fet a posta, perquè quedi molt lluit per la televisió un equipatge ben tacat de fang i de gespa, com si haguéssin lluitat molt durant tot el partit per aconseguir el resultat. Sigui quin sigui. La cosa és que hi ha gent que domina el món de la imatge i aquests són uns professionals o tenen accions en una casa de detergents, mai no se sap, en aquest món opac dels interessos comercials dels clubs grans, que avui en dia fins i tot tenen merchandaissing de preservatius. Ja és l’hòstia! Queda molt bé això de tenir una imatge de lluitadors per tot el món. Però que vols que et digui, on hi ha el vermell del nostre equip que es llevi tot. El vermell és la passió, la sang, tot el que posam els diumenges sobre la gespa per guanyar aquests partits. Hauríem d’estar orgullos de tenir el vermell com a color, el més bell dels colors primaris, el que tot ho pot. I a alguns jugadors que hem tengut al llarg de la història els hi hauria de caure la cara de vergonya per no haver lluït amb orgull i devoció aquesta camiseta que simbolitza tota la nostra passió. Un pot no ser tan bó com un altre, però des del moment en que et paguen per jugar a futbol has de lluir amb orgull i defensar a mort la camiseta, l’escut, el teu club. Per a mi és un orgull dur el vermell del Mallorca al pit.
            Aquesta afició és extraordinària. Escolta’ls pare, com criden, com xiulen. Em volen ajudar a desconcentrar-lo. Jo estic ben quiet sota els pals, just al mig, sé que si un porter es queda ben quiet de vegades els davanters es posen nerviosos perquè els hi transmets seguretat. Mira que s’hi ha d’estar, de boig, per jugar de porter. M’ho vares dir moltes de vegades, pare. Els porters han de tenir un punt de bogeria i de valentia o la combinació de les dues qualitats. I no puc estar més d’acord amb tu. A veure si no com li expliques a algú que t’encanta sortir als peus dels davanters, xocar-te amb els defenses als córners, tenir tota la responsabilitat en moments com el que està a punt de produir-se. El renou és eixordador, criden tant que que si no fos que ja hi estic, em desconcentrarien a mi i tot. Crec que és la primera vegada que m’he concentrat tan poc per aturar un xut.
            No t’ho creuràs, pare, però sent com si aquesta porteria hagués encongit. Estic ben tranquil, sé que no el ficarà. És com una porteria d’handbol això. Jo l’ocup tota, i sé que l’aturaré. N’estic convençut. També sé, m’ho has dit tu des d’allà dalt? que ell canviarà el xut, que avui la pilota no anirà per l’esquerra, sinó per la dreta, a mitja alçada i ajustada al pal. És com un presentiment. A més, no fotem, tots hem posat un 1 a la travessa i ara no ens la pot fotre aquesta injustícia arbitral. Només faltaria que nosaltres mateixos no ens posassim com a guanyadors a la travessa. S’ha donat el cas d’algun equip abocat al descens que es posaven com a perdedors per tenir més possibilitats d’encertar-la. El que passa és que uns periodistes ho van descobrir i hi va haver sarau i escàndol. Lògic i normal.
            Aturar un penal decisiu no és tan improbable. Recordes aquell porter suplent del València que va sortir i va aturar-lo al camp del Deportivo? Aquella lliga hauria pogut ser per al Depor, però gràcies a aquella aturada el Barça es va acabar imposant, en el darrer partit. Idò això és menys important. Si atur el penal nosaltres tendrem tres punts, ens col·locarem a zona Uefa i ells continuaran a zona Champions tan tranquils. Però falta molta de lliga. Aquest penal és únicament important per a mi, i així és com me l’he d’agafar.
            La bèstia ja s’acosta a la pilota i la colpeja, sembla que anirà de cap a l’esquerra, com sempre, però en el darrer segon gira una mica el turmell i canvi el sentit i la trajectòria de la pilota, que va de cap a la dreta, és a dir, de cap a la meva esquerra. Em tiro, molt bé, amb les mans estirades, segur que la podré blocar, pare, no hi haurà cap problema, serà totalment extraordinari.
            Ara entenc perquè els meus dibuixos animats preferits, els d’Oliver i Benji anaven tan lents i podien arribar a passar vint minuts per anar d’una banda a l’altra del camp. Estaven narrats en temps subjectius. Els seus guionistes devien ser molt bons, extraordinaris, com es podien ficar dins les ments dels futbolistes d’aquesta manera? No ho entenc. Idò això, pare, que he començat a estirar-me i llavors he vist el Ronaldo de gairell. Crec que ell també està absolutament segur que jo l’aturaré, aquesta pilota. I ara maleeix no haver-la tirat més fort, o haver-ho fet per on sempre. Supòs que ha pensat que jo era un passarell que tenia molt ben estudiada i apresa la lliçó i ha decidit canviar la partitura en el darrer moment. Però jo ja sabia que ho faria i al final el truc li ha sortit malament. Crec, vaja. Mai hagués dit que es poden pensar tantes de coses en el simple acte del llançament d’un penal. En el parell de minuts que poden haver passat des de que l’àrbitre ha tret la cartolina vermella.
            Ha xutat fort el punyetero. He hagut de posar tots els meus sentits en blocar la pilota. Però si, pare, ho he fet. Ara la tenc a les mans. He caigut a terra amb ella i tal com li vaig veure fer mil vegades a l’Arconada m’he arreplegat sobre mi mateix i l’he amagada davall de l’estómac, impedint possibles rematades futures d’alguns rivals. Només m’he aixecat quan he notat els companys a la vora que em felicitaven. Ha vengut el capità i m’ha dit que m’aixecàs. Llavors si que ha semblat que l’estadi s’enfonsava, pare. Mare meva, estan bojos. No paren de dir el meu nom. Amb un gest he ordenat als companys que s’estirin de cap amunt. Els costa. Encara se’n fan creus a la banqueta. Els veig saltant d’alegria, d’emoció. Xut la pilota de cap a dalt. L’únic davanter que ens queda corre, va a per ella, la controla. El de negre xiula el final del partit i quasi no sent els xiulets. Què subjectives poden arribar a ser les percepcions, de vegades. No sé per què em tir al terra, m’agenoll i mir cap a dalt, cap al cel on sé que hi ets tu, que m’has ajudat a aturar aquest penal. Abans que arribi cap company a felicitar-me ve el Ronaldo. Em toca el cap. Vol la meva samarreta. Ens les canviam. Es veu que som el primer porter que li ha aturat un penalti en els darrers anys. “Ha estat magnífic. Com has sabut que no te xutaria per on sempre?” No li he sabut respondre la veritat. L’he mirat als ulls i li he dit que ha estat una qüestió de sort, de pura intuició. I que no s’ho prengués malament. Ell m’ha mirat a mi i m’ha dit que no hi havia res a perdonar. Ara que ha marxat vénen els companys. Es veu que anirem al centre del camp a saludar als aficionats. S’ho mereixen. Sempre han estat amb nosaltres i aquesta campanya està resultant ser extraordinària. Marxem de cap al túnel de vestidors.
            Però què fan aquests bojos? Ara estic en posició horitzontal devers dos metres per sobre del nivell de la gespa. Em treuen en braços del camp. Només fins al túnel de vestidors. Ja vénen els periodistes. Supòs que ho volen saber tot de mi, quines són les meves sensacions en aquest precís moment, com ha estat que he aturat el penal, què és el que sent, quins són els porters que més admir o he admirat. Ho he aconseguit, som l’estrella fugaç que a tots enlluerna i no puc dir que em desagradi. Però he de tornar a la humiltat. Només som un simple porter que acaba d’aturar un penalti en el dia del seu debut. Se suposa que aquesta és la meva feina, no, que per això em paguen. Com a Carmelo Gómez en aquella cinta meravellosa on ell feia de porter que anava pels llocs parant penals a la gent. I la gent pagava per xutar-li. Quin gran actor que és el Carmelo Gómez. Són tantes actuacions extraordinàries les que ens ha oferit, que gairebé ja no record quina és la millor. Possiblement la de càmera de televisió a Territorio Comanche. Un llibre i una pel·lícula que no em desagradaren gens ni mica. No sé com és que el pensament flueix així, d’un costat a l’altre. Comencen les preguntes dels periodistes. Algunes són òbvies. Em demanen a qui dedic aquesta aturada, com si hagués marcat un gol, i tu ja saps que només te’l dedic a tu, pare, que has estat qui m’ho ha ensenyat tot sobre el futbol i sobre la vida, i ara et trob molt a faltar, perquè segurament demà me renyaries i em diries que no haiva d’haver dit tal o qual cosa, que segurament la cagaré, perquè encara som un passarell. Però crec que me’n surt prou bé, amb un discurs ple d’obvietats, que si els tres punts són vitals per a l’equip, que la sanció ha estat massa rigorosa, que l’important és mantenir les aspiracions en aquesta lliga i que evidentment estic molt content per la meva actuació personal però sobretot per haver contribuït a sumar els tres punts i que la meva tasca hagi ajudat a l’equip. També, com és lògic, elogis a l’afició, que ells si que se la mereixen, que són els que paguen i van al camp cada setmana per veure’ns jugar, mira, avui, amb la fretada que fotia a Son Moix, i aquesta humitat relativa tan alta que fa que et costi respirar.
            Ara entro al vestidor i tot és festa i disbauxa i em fan moltes de bromes, els més veterans, es fiquen una mica amb mi, però ho fan molt contents, i arriba el moment de ficar-se davall l’aigua calentona de la dutxa, el porter titular em felicita i m’abraça i em dóna molts d’ànims i diu que  no m’arronsi per res. És normal, ell ja és veterà i ha dit en algunes ocasions que l’any que ve ho deixa, i que amb mi veu un gran relleu per a la porteria mallorquinista, que no hem de passar gens de pena. I me dutx, i l’aigua està molt calenta i em fa molt bé als pocs músculs que he hagut d’emprar, però de vegades es passa pitjor a la banqueta que allà al mig, perquè almanco a la gespa un pot estirar les cames i jugar, però a la banqueta, ben encongits, ens congelam de fred, sobretot jo, que sempre estic en un cantonet i no m’arriba la manta.
            Just en sortir de la dutxa el mister m’ha fotut un clatellot ben amistós i m’ha felicitat i m’ha dit que compta amb mi per al diumenge que ve, que he de suplir la baixa per sanció del meu company, i jo li dic que no pateixi, que està tot fet, que pot confiar en mi, que intentaré treballar molt dur durant la setmana per tal de no defraudar-lo. En sortir del vestidor hi ha alguns amics que m’esperen per anar a sopar i a celebrar aquest debut, i el cap de premsa em diu que tengui el mòbil endollat, que algunes ràdios voldran parlar amb mi en els seus programes esportius nocturns, com si jo fos una gran estrella. I arriba una petita decepció, perquè la Cati, l’al·lota que m’agrada, si home, aquella de la que t’he parlat alguna vegada, la presidenta de la penya femenina, no ha pogut venir perquè està malalta i ha hagut de seguir el partit per la tele. Mira que avui si que tenia motius de sobra per impressionar-la,  per ventura fins i tot me l’hauria pogut lligar, el que són les coses, li atur un penalti al Ronaldo, però som incapaç de lligar-me l’al·lota que m’agrada des de fa mesos.
            I estic tan absolutament capficat en els meus pensaments, pare, que el míster em fot un crit de tres parells de collons perquè no estic atent, que surti ja, que l’àrbitre li acaba d’ensenyar la targeta vermella al porter titular i que em necessita, justament ara que estam guanyant al Madrid, per un gol a zero, i a la fi debutaré a primera divisió, això és increïble, en un moment l’estadi s’enfonsa, tothom escridassa a l’arbitre, que es veu que ha tornat a fer parts i quarts, i jo ni tan sols me n’he assabentat, pare, imaginant com seria el meu debut, una vegada més, i estic tan embambat que no  me n’adon ni tan sols del fred que fa, ni del que em diu el míster, i jo no sé per on tira els penals el Ronaldo, si per la dreta o per l’esquerra, jo em tiraré a la dreta, convençut, que és cap on em va millor, i que sigui el que Déu vulgui. I ara arriba el davanter i em diu que sort i ànim i entro al camp, a veure meam que passa.


Novembre 2004. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada