Carlos da Veiga Ferreira és l'editor que ha traduït més llibres del català al portuguès
A l'Hospital Miguel Bombarda els malats psiquiàtrics ja fan temps que han abandonat els crits, els cants, els jocs. L'Hospital té les portes tancades esperant per saber quina utilitat li donaran, si és que n'hi donen alguna. Relativament a prop hi ha el campo dos Màrtires da Pàtria. Foren molts els màrtirs de la pàtria que acabaren a l'hospital. Màrtirs de vint anys que se n'anaren a Angola, a Moçambic, a Guinea, sobretot a Guinea, el pitjor camp de les batalles empreses per aquell Portugal que creia en la grandes de l'imperi colonial. Va ser a Guinea on es va començar a guanyar la batalla de la democràcia. Pel mig quedaren els morts, els mutilats, els bojos.
En aquest hospital hi tenia el seu despatx Antonio Lobo Antunes, i per això és l'hospital més famós de Lisboa. Com a mínim el que més apareix en els llibres. Segur que si fos l'hospital on haguéssin internat algun familiar de Cristiano Ronaldo seria encara més famós, ara que els portuguesos estan tots bojos amb onze tipus milionaris que corren darrera una pilota. Aquí hi tenia el despatx Lobo Antunes, i aquí ha escrit moltes pàgines, entre els crits dels bojos i els crits interns de la seva ment, massa vegades ancorada encara en aquella guerra colonial.
El despatx de Carlos da Veiga Ferreira és ben davant de l'hospital. És un primer pis gran absolutament envaït de llibres. Hi ha la història dels més de vint anys d'edició de Teorema, avui al grup Leya, aquest gegant que està destruint la literatura malgrat que el seu negoci sigui fer llibres. Ara dirigeix Teodolito, un nou segell que pertany a Afrontamento, una empresa editora del Nord, de Porto.
Veiga Ferreira ha estat el gran editor independent de Portugal, i ara encara exerceix des del seu nou segell. El despatx sencer fa olor de llibres, cafè i tabac, perquè l'editor engalta les cigarretes una darrera l'altra. Hi arribo amb la meva amiga Umbelina Sousa, que considera que Déu existeix i el seu nom és Jaume Cabré. Ella també té un somni: crear una editorial que només tradueixi llibres catalans al portuguès. Sap de què parla perquè per les seves mans han passat autors com Robert Saladrigas, Carme Riera, Quim Monzó, Jordi Puntí, Albert Sánchez Piñol... si pogués ella només traduiria del català, però també ha de sobreviure, així que tradueix de l'espanyol, del francès, de l'anglès. Vila Matas, Bolaño, Martínez de Pisón, per exemple, tenen versions portuguesa gràcies a ella, treballats des d'una casa al barri de les noves nacions, les que aconseguiren la independència de Portugal, qui sap si com una al·legoria del nostre nou Estat.
Veiga Ferreira ha editat tots els noms que he dit abans i alguns altres (Perucho, Villalonga...) i vol continuar fent-ho, perquè creu en la literatura en català i la seva qualitat. I l'editor té un somni: editar el Tirant Lo Blanc. Al seu despatx, dins el caos de llibres immens, hi ha un prestatge especial, d'honor, ple de versions del Tirant. Assegura que necessita trobar un traductor boig, perquè l'editor boig ja existeix. I diu, referint-se a l'hospital, que sempre hi ha hagut més bojos a fora que dintre. I més ara, que el Miguel Bombarda ha tancat les portes i només és pedres i les pàgines de Lobo Antunes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada