Opinió | Sebastià Bennasar
El conseller gris
Sebastià Bennasar | 11/05/2011 | Vistes: 26
El problema en aquest país és de la i. El conseller d'Educació és quasi sempre el d'Educació i Cultura. I sembla que la part que va al darrere de la i no acaba d'importar gaire. Bartomeu Llinàs ha estat considerat durant molts anys un home gris, una ombra del president Antich. Deu ser per això, per aquest caràcter volàtil, que les poques vegades que li he donat la mà me l'ha estreta d'una manera més bé feble, com a desganada. Una mà com de peix bullit o de sopa de malalt d'hospital. Aquest home, nascut a Esporles el 1952, fa tot l'aspecte de ser un tipus tímid, algú fantàstic per estar a la segona línia de la política, però s'ha hagut de posar al capdavant d'una de les conselleries que hauria de ser la nineta mimada de qualsevol govern en qualsevol lloc del món, però això no passa en aquest no-país.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada