Sábato, el pessimista combatiu
L'escriptor argentí, autor d'obres com ara ‘El túnel' i ‘Abaddón el exterminador' va morir ahir als 99 anys
Compromès amb els drets humans, va presidir la comissió pels desapareguts en la dictadura
El dia de Sant Joan hauria fet 100 anys. Ernesto Sábato, un dels noms amb més ressò internacional de les lletres argentines, va morir ahir als 99 anys, a la seva residència de Santos Lugares. L'autor d'obres com ara El túnel (1948), Sobre héroes y tumbas(1961) i Abbadón el exterminador (1974) havia de ser homenatjat precisament avui a la 37a Feria Internacional del Libro de Buenos Aires, l'esdeveniment literari més important del país, a propòsit del seu centenari.
Nascut el 1911 a Rojas, a la província de Buenos Aires, va ser el desè d'onze fills. Format en física, de ben jove va simpatitzar amb el Partit Comunista. Va viatjar a París, i va entrar en contacte amb el corrent dels surrealistes. El 1934 va escriure La fuente muda, la seva primera novel·la (publicada parcialment més tard a la revista Sur). De tornada a l'Argentina a causa de la Segona Guerra Mundial, el 1940 va començar a fer classes a la Universitat de la Plata, al mateix temps que a col·laborar a la revista Sur, en què va conèixer, entre altres, Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares. És l'època en què va decidir abocar-se completament a la literatura –també va flirtejar amb la pintura–; va defugir la moral neutral de la ciència heretada del segle XIX, i va aprofundir en aspectes filosòfics que va plasmar en obres com ara el recull d'articles Uno y el Universo. El 1945 rep el Gran Premio de Honor de la Sociedad Argentina de Escritores.
L'home i l'escriptura
El túnel (1948), l'obra que li va atorgar prestigi, aborda el tema de la soledat de l'individu contemporani a partir de la història d'un pintor turmentat per haver mort la dona. Als anys cinquanta va aprofundir en la reflexió com a assagista, amb títols com ara Hombres y engranajes, Heterodoxia i El otro rostro del peronismo. El 1961 va aparèixer Sobre héroes y tumbas, introspecció autobiogràfica en un context històric revisionista, considerada per alguns la gran novel·la argentina. Els seus textos giren bàsicament al voltant de dos eixos: la crisi de l'home i la pròpia activitat literària, com en el cas d'El escritor y sus fantasmas (1963). L'assagista Abel Posse, amb qui Sábato va fundar la revista Crisis, ha subratllat la seva condició de “pensador que va voler donar solució als problemes més complexos del món”. El 1974 va publicar un dels seus textos de referència, Abaddón el exterminador, en què presenta una Argentina apocalíptica mitjançant símbols de la història recent del país. Va ser l'etapa de la consagració internacional, i els premis li van ploure arreu. L'humanisme de Sábato té un recull important a Apologías y rechazos (1979), un testimoni de la missió de l'intel·lectual en un context que ell creia que amenaçava els valors essencials de l'home.
Més enllà dels llibres, Sábato ha estat molt estimat a l'Argentina pel seu compromís ètic amb els drets humans. Acabada la dictadura, els anys 1983 i 1984 va presidir la comissió sobre la desaparició de persones (Conadep), gràcies a la qual es van poder jutjar les juntes militars, l'any 1985. Els resultats de la investigació, que va fer sortir a la llum la repressió de l'Estat, amb detencions i assassinats, la va plasmar després a Nunca más. El mateix 1984, Sábato va obtenir el Premi Cervantes. El 1998 va publicar Antes del fin, un llibre de reflexions i memòries amb què va trencar l'habitual pessimisme –havia dit que l'art l'havia salvat del suïcidi, per això el seu art era tràgic– i va aportar un alè d'esperança a les generacions futures.
Sebastià, ja ho dius bé. Ernesto Sábato era, és, un dels grans, un dels vells mestres –penso en J. C. Onetti, una de les meves lectures de joventut- que van escriure des d’una lucidesa pessimista aclaparadora, hipnòtica. Literatura sense concessions.
ResponElimina