diumenge, 1 de maig de 2011

ARTICLE A L'ESPIRA

http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1287/36


Història d’una cançó

El sol entra per una de les finestres al bar del teatre A Barraca. El seu director, Hélder Costa, ens proposa de seure a la vora de la finestra per aprofitar-ho i tots nosaltres diem que sí, com llangardaixos assedegats de primavera insinuada. No gaire lluny hi ha un tren que corre de cap a Cascais i on amb prou feines hi ha turistes. I el riu que espurneja i que multiplica els raigs de sol. Lisboa té un color de festa agradable i no n’hi ha per menys. El teatre ja ha fet ni més ni manco que 35 anys al servei d’una proposta agosarada i marcadament d’esquerres que no està desvinculada de la gran qualitat escènica. L’efemèride, aquests 35 anys d’història, és un petit regal als optimistes i una fregada de morros als que mai pensaren que un teatre així pogués viure tant de temps. També és un cop de puny als morros als que volien que un teatre així no visqués tant de temps i que feren tot el possible per evitar-ho.
            Hélder Costa, un d’aquests noms mítics de la cultura portuguesa, ens fa un regal especial, la història de Grândola, vila morena, sens dubte la cançó més coneguda de la música portuguesa i la de major transcendència històrica i que aquests dies amb el país al límit del col·lapse s’ha convertit en més himne que mai. Costa riu quan explica que va fer “el típic viatge d’estudis de Salazar, és a dir, una temporada a la presó amb menjar tres cops al dia, i una temporada d’exili i estudis a Paris. L’habitual de l’època”. Sigui com sigui, el cas és que aquest home alentejà que va néixer a Grândola va organitzar el 1964 el concert que va reunir sobre l’escenari en Carlos Paredes –el gran mestre de la guitarra portuguesa- i en José “Zeca” Afonso.  En aquell concert que es va allargar fins a les tantes de la matinada, Afonso va tocar moltíssimes cançons que ningú encara no coneixia, que eren totalment inèdites, i en agraïment per la magnífica acollida rebuda a Grândola va enviar a la Sociedad Musical Fraternidad Operaria Grandolense la lletra de la cançó que anys després musicaria.
            Costa parla amb orgull i nostàlgia d’aquells temps i explica que la cançó que fou un símbol per al país va ser una espècie de maledicció per a la Vila Morena. “Primer perquè ens va posar en el punt de mira directe de la dictadura, que no ens en deixava passar ni una. Després perquè amb el canvi de règim si s’afavoria massa a la vila es pensaria que es feien tractes de favor, amb la qual cosa una de les cançons més mítiques ha perjudicat sempre la ciutat protagonista”. Només en els darrers anys sembla que la cosa pinta millor per a la vila de Grândola, on hi ha la pensió de la fi del món a la vora de les vies del tren. Aquesta, però, ja és una altra història que no té res a veure amb la d’un cançó esdevinguda símbol de la democràcia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada