Sales o la tenacitat
La biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps acull una exposició retrospectiva de Club Editor, l'editorial des de la qual Joan Sales va renovar la novel·la catalana
Des de la caseta del barri del Coll, Joan Sales i Núria Folch van forjar els clàssics moderns
“La bona literatura continua sent una arma única si vols pensar per tu mateix”
“La bona literatura continua sent una arma única si vols pensar per tu mateix”
Un altre aspecte interessant que es mostra per primera vegada és la relació amb la censura
Què seria de la literatura catalana sense l'esforç titànic de Joan Sales? Hauria quedat exclusivament en l'àmbit de la poesia? Què hauria passat amb l'obra de Mercè Rodoreda, Llorenç Villalonga, o qui hauria editat El mar de Blai Bonet? Aquestes són algunes de les preguntes que ens plantegem mentre veiem l'exposició Continuar el combat. L'aventura de Club Editor (1955-2011), instal·lada a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps. Es tracta d'una mostra retrospectiva del treball ingent de Joan Sales en la recuperació i construcció de la novel·la catalana des de la fosca dècada del 1950. Aquesta petita editorial independent, nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel, va publicar alguns del clàssics de la novel·la catalana que han tingut milers de lectors: Incerta glòria, del mateix Sales, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn, de Llorenç Villalonga, i K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, entre moltes obres de referència i traduccions.
Història cultural
De la tenacitat de Joan Sales i la seva importància cabdal, parlem amb el comissari de l'exposició, l'escriptor Julià Guillamon, i amb l'editora Maria Bohigas, néta de Joan Sales, i Núria Folch, que des de la seva caseta del barri del Coll de Barcelona van resistir i vèncer literàriament la dictadura. Sobre la necessitat de la mostra, Guillamon és taxatiu: “Les exposicions literàries són una bona oportunitat per fer recerca i exposar-ne els resultats amb un llenguatge plàstic que pot arribar a un públic no especialitzat. L'exposició de Club Editor s'inscriu en la línia de les exposicions Literatures de l'exili (2005) o L'estil Quaderns Crema (2010). En aquest cas, la trajectòria de l'editorial serveix per passar revista a un seguit de fets d'història cultural: la fractura que va representar la Guerra Civil, la pèrdua dels lectors a causa de l'exili i la repressió de la llengua i l'esforç per reconstruir aquell món perdut, en un context nou i una mentalitat moderna.” Sobre la importància del Club sota el franquisme, Guillamon dóna dades concretes: “Si fas una llista de les deu novel·les més importants publicades en català des del final de la Guerra Civil fins al final de segle XX, et trobes que quatre o cinc títols –ben bons: potser més i tot– van ser editats per Club Editor:Incerta glòria, La plaça del Diamant, Mirall trencat, K.L. Reich, Bearn, El mar... Això ja ho diu tot, oi? I després hi ha la difusió. Fa molt d'efecte veure la quantitat de reedicions que arriben a tenir molts dels llibres publicats: no solament dels autors més coneguts.”
El Club Editor va ser la temptativa més reeixida de fer una literatura de qualitat, sense pretensions intel·lectualistes, amb una llengua assequible i natural, amb temes d'interès per al públic mitjà. I tot això en un context no gens favorable, en el qual s'estava produint una substitució cultural, “Sales en parla molt en la correspondència: els nous autors catalans escriuen en castellà, els premis i els grans tiratges són en castellà, la literatura catalana no té presència al carrer, o no en té prou.”
Quin és, però, el tractament que s'ha donat a la feina de Joan Sales: “L'exposició pren la història del Club per repassar el pas de la República a l'exili i de l'exili a la represa. És clar: Sales hi té un paper molt important. Als anys trenta ja es mou en els ambients literaris i periodístics, i és a l'exili quan converteix l'activitat editorial en un projecte de vida. Per això aprèn a fer anar la linotip a Mèxic, per aconseguir la capacitat de poder editar.”
Recuperar i fer emergir
Guillamon insisteix en què Club Editor és una editorial amb un programa molt concret: recuperar els autors d'abans de la guerra independentment de la seva posició ideològica, ajudar a emergir la generació de la postguerra i traduir: per necessitat personal, per actualitat dels temes que es tracten o per l'oportunitat d'eixamplar els lectors, en el cas de les novel·les de les quals es van fer adaptacions cinematogràfiques, com ara El guepard de Tomasi di Lampedusa: “Sales té al cap aquest programa i l'aplica escrupolosament. També pel que fa a la llengua té les idees clares. A l'exposició ho hem mostrat a propòsit de la correspondència amb Mercè Rodoreda i la llengua de La plaça del Diamant.”
Un altre aspecte interessant que es mostra per primera vegada és la relació amb la censura. Exposen els documents de l'expedient d'Incerta glòria, de l'Archivo General de la Administración d'Alcalà de Henares. Sales va ser molt viu i va aconseguir, gràcies al Nihil obstat del bisbat de Barcelona, que la censura n'aprovés finalment la publicació, després de diverses negatives.
Una de les aportacions principals de la tasca de Sales és el llegat que deixa en la literatura moderna. Guillamon ho veu en perspectiva: “Sense Club Editor, Mercè Rodoreda potser no seria l'autora que tots coneixem. Amb això n'hi hauria prou per assegurar el llegat del Club. Sales hi va creure cegament i va fer un esforç extraordinari per transmetre l'entusiasme que sentia per La plaça del Diamant i per les novel·les que Rodoreda va anar escrivint després. Al marge d'aquesta contribució fonamental, hi ha un estil de fer les coses, que és totalment vàlid encara avui. La voluntat d'arribar a la gent del carrer que potser no llegeix en català però que el pot llegir és un fet fonamental. Sales comprèn de seguida que si volem tirar endavant com a cultura hem de rescatar els valors de la novel·la com a gènere modern, capaç de transmetre idees amb un llenguatge planer, amb històries que atrapin el lector, amb situacions humanes veritables. Tot això es fa sense rebaixar la qualitat literària ni fer tots els papers de l'auca per tal de cridar l'atenció. Quina diferència en com es fan les coses ara mateix!”.
Renaixement
I a més hi ha Incerta glòria, K.L. Reich, l'obra de Villalonga, Sebastià Juan Arbó, Aurora Bertrana, Folch i Camarasa, El testament de Xavier Benguerel... Renascuda de les cendres i després d'intentar-ho dins d'altres grups editorials, una de les hereves de la família Sales Folch, la néta Maria Bohigas, es va aliar amb Josep Cots per reflotar el Club Editor amb Edicions 1984, l'any 2005. Sobre la nova singladura editorial i els seus propòsits, Maria Bohigas ens diu que “el que es proposa és conservar la vocació literària de l'editorial: per als fundadors de Club Editor, la literatura va ser una arma contra la censura i la repressió, i va ser eficaç en la mesura que era bona. Avui no es lluita contra repressió ni censura, però la literatura, quan és bona, continua sent una arma única si el que vols és intentar pensar per tu mateix. I això fa molta falta en les circumstàncies actuals.” En els darrers sis anys, Club Editor ha publicat un gran ventall d'autors contemporanis que no s'havien traduït mai al català: “Són alhora excel·lents narradors i escriptors, que et fan reflexionar. Com ara Elias Khoury, Aharon Appelfeld, Pierre Michon, Alice Munro, entre els més consagrats; o com Aimee Bender, Stefanie Kremser, Andrei Guelàssimov o Marc Cerdó, entre els que comencen a fer obra. Tots tenen aquest doble nivell: la imaginació que t'atrapa i la reflexió que s'hi amaga. I això és estimulant. D'altra banda, hi ha hagut un treball important de recuperació d'autors catalans que creiem que han de ser descoberts o redescoberts pel públic actual: com ara Aurora Bertrana, Blai Bonet, Arbó, Ferran Planes o Francesc Grau Viader. I al cap de sis anys de feina arribem a aquesta etapa important que és l'eclosió de nous autors catalans, amb Marc Cerdó, el primer, i els que vénen ara... Potser és el moment en què pots pensar de debò que l'editorial és viva.”
Amb Edicions de 1984
Després de recórrer la sala de la biblioteca, Maria Bohigas reitera el compromís –mot en desús– del Club: “El que millor diu el programa de Club Editor són dos fets; el primer, que comprés l'editorial al grup Planeta, i el segon, que m'associés amb Edicions de 1984. El primer va a repèl del moviment general, que és que les editorials independents són absorbides pels grups i s'hi dissolen. El segon confirma la vocació literària: pels fundadors, la literatura va ser una arma contra la censura i la repressió, i va ser eficaç en la mesura que era bona. Avui ja no es tracta de lluitar contra repressió ni censura, però la bona literatura continua sent una arma única si el que vols és intentar pensar per tu mateix”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada