dijous, 3 de novembre de 2011

Opinió | Gabriel Ensenyat

Catalunya i Portugal

Gabriel Ensenyat 03/11/2011 | Vistes: 22 vegades
L'altre dia Gregorio Peces-Barba, tot un pare de la Constitució espanyola -"De tal palo, tal astilla", diuen-, afirmà que a Espanya li hauria anat millor amb Portugal que amb Catalunya. A Espanya no ho sé, però a Catalunya segur que sí, que li hauria anat millor sense Espanya. Però, què passa amb Portugal? Avui m'atreviré a fer una mica d'història ficció sobre la qüestió, però barata, perquè no crec que, atès el cas, calgui ésser un gran visionari.
Portugal, a hores d'ara, és un país amb els seus problemes, com tots (el nostre, sigui quin sigui, crec que també en va sobrat), però no té cap amenaça en qüestions identitàries, lingüístiques, d'espoli fiscal, etc. En canvi, si fos una part més d'Espanya, què passaria? Per començar, ara mateix tendria un estatut d'autonomia retallat pel Parlament espanyol i mutilat pel Tribunal Constitucional, malgrat la promesa que hauria fet ZP, en el seu moment, d'aprovar-lo talment com sortís del Parlament portuguès. Per descomptat que no hi figuraria cap dret a decidir el futur (autodeterminació...).

La setmana passada Rouco i companyia haurien bramat contra els secessionistes portuguesos (amb el suport d'una part dels bisbes de les diòcesis portugueses). En termes econòmics no sé si l'espoli fiscal seria igual, superior o inferior al de Catalunya, però que n'hi hauria, segur. (Des de l'edat mitjana Espanya-Castella, per viure, es dedica a espoliar tothom que pot: els musulmans d'al-Àndalus amb les pàries; Amèrica després del descobriment; nosaltres més tard...). A hores d'ara, el PNP (Partit Nacionalista Portuguès) demanaria un concert econòmic del qual, a Madrid, no en voldrien sentir a parlar. Ni, per descomptat, de seleccions esportives oficials amb el nom de Portugal. En qüestions lingüístiques, el portuguès es trobaria cada cop més arraconat en benefici del castellà i només seria un mèrit per accedir a l'Administració. Els diferents tribunals espanyols (Superior de Justícia de Portugal, Suprem, Constitucional) escometrien contra la immersió en portuguès a les escoles. De fet, hi hauria dos tipus de portuguesos: els bilingües portuguès-castellà i els monolingües en castellà.

Aquests últims, en nom de la seva llibertat per parlar i per exigir que els parlin en la llengua que volen (l'espanyol), atropellarien els drets dels portuguesos que, simplement, a Portugal volguessin parlar i viure en portuguès. I d'oficialitat europea de la llengua, res de res. Tot i així, la Brunete mediàtica amb el suport dels Guerra, Peces-Barba, etc. (i d'una part dels mateixos portuguesos, inclosa la delegació portuguesa del PP) parlarien de la marginació del castellà a Portugal i, en general, dirien pestes de tot allò que fes olor de portuguès, excepte si fos "regionalismo bien entendido". Camoes, a les Espanyes, seria tan poc conegut com Llull o Ausiàs March. I Saramago seria la Sara Mago que en va dir la ministra de Cultura espanyola d'un temps, Esperanza Aguirre (també aquí Rosa Estaràs convertí Marià Aguiló en na Maria Aguiló -potser és la manera d'entendre el feminisme que té el PP).

I que, en definitiva, Portugal no seria cap nació no ho havíem dit de tan obvi com és.
Peces-Barba va fer al·lusió a un fet històric (les revoltes catalana i portuguesa de 1640) per opinar. Fins i tot esmentà Olivares. Va anar ben alerta, però, a dir que arran de tot aquell immens desgavell que era aleshores la monarquia hispànica, el 1659 a Catalunya li fou amputada una part del territori, la Catalunya Nord actual, a causa d'una guerra entre Castella i França (efectes col·laterals, per a Catalunya, de compartir la mateixa monarquia amb Castella). Portugal, en canvi, té intacta la seva integritat territorial. De fet, Peces-Barba en cap moment no es referí a l'opinió dels portuguesos, en tot això. Parlava d'Espanya, és clar, no de Portugal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada