Un relat antic, de l'"Estret de Torres", on el valencià que hi apareix és en Salvador Iborra.
Peix de nit (Per a na Carme)
La jove començava a tenir dificultats. El vaixell havia embossat una considerable quantitat d'aire, havia arrencat amb ella a l'aigua aferrada a una corda massa prima que li cremava les mans. A la mar també hi havia un dels companys del viatge, un altre d'aquells que havien decidit provar la gelor del mar en aquell darrer dia d'abril.
Des del vaixell la resta de companys es miraven l'escena la mar de divertits. Ningú, llevat tal volta del fill de l'amo que havia experimentant moltes de vegades la mateixa sensació, sabia el que costava estar aferrada a la punyetera cordeta. Tot i que el patró maldava per tornar a frenar el vaixell, ella estava en un moment francament complicat. A més de la força que havia de fer, també estava pendent de no perdre cap peça del bikini que complicàs una futura pujada decorosa a l'embarcació.
Tot havia començat tres dies abans quan els joves membres de la tripulació reberen una telefonada del fill de l'amo d'aquell veler que ara solcava la badia de Palma.
-Hei, com anam.
-Home, cabró, quanta d'estona...
-Ja serà menys, només fa un mes que som de vacances.
-Bandarra. Què tal per Paris?
-Molt bé.
-Bé, així m'agrada, digues, què volies?
-Mira, he pensat que diumenge podríem anar a navegar.
-De veres?
-Si. Es tractaria de ser a can Pastilla a les onze del matí, per tornar prest. Mon pare ha d'anar al futbol.
-D'acord. Qui som?
-Tu ets el primer que ho sap. Demana a aquelles dues si volen venir i em contestau avui mateix. Seré tot l'horabaixa a casa.
-Molt bé.
La telefonada el va sorprendre escrivint un conte a l'ordinador. Aquell mes d'abril la seva productivitat s'havia disparat fins a nivells insospitats.
-Què heu decidit?
-Elles dues no vénen.
-Bé. I tu que fas?
-Que si que vénen, home, estan encantades de la vida. Ara te les pas.
La veu a l'altre costat de la línia era la mateixa que la de la jove que maldava per no amollar la corda.
-Hola, què tal les vacances?
-Molt bé, i per aquí?
-Com sempre, però avui m'has alegrat el dia. Aquest divendres i dissabte seran molt més fàcils de passar pensant en diumenge.
-Estic content que t'agradin els plans.
Arribà el dia assenyalat i l'hora dels retrobaments i les presentacions. A la tripulació hi havia un valencià, amic de l'amfitrió.
Carregar el vaixell no els va dur gaire temps, ja que tan sols anaven a fer una navegada d'un parell d'hores. Bufava vent de llevant amb una certa intensitat. Això volia dir que la badia estaria completament llisa. Era una situació ideal per a un baptisme nàutic, no hi hauria onades molestes provocadores de marejos i perbocaments. A priori.
El veler començava a solcar la badia, fendint amb la seva proa una aigua massa blava, que encara no havia estat contaminada pel bronzejador i la cervesa que destil·laven els germànics que cada any envaïen aquella zona del municipi. Els mallorquins intentaven concentrar en aquells quilòmetres de platja tots els visitants estrangers per veure si es mataven entre ells i així els seus serveis no eren necessaris.
El patró va cedir el timó de la nau a les al·lotes, que s’inventaren noves singladures impossibles de repetir. La badia resplendia sol i després del primer entrepà matiner el vaixell volava gràcies al fort vent. Conseqüència, el primer perbocament del jove valencià.
La mar passava factura a la ingesta de tequila i pomada comesa durant la nit anterior, on, a través de poemes, quatre joves solitaris s'espassaren el mal de baixos i recordaren la gran absent mirant altres mames, altres ulls.
En aquell moment la jove va acabar les forces i va amollar la corda. Abans que ningú no pogués reaccionar hi va haver un daltabaix. El vaixell tornà a embossar aire una vegada més i la jove quedà sola al mig de la badia a mercè de les seves pròpies forces.
Un dels companys que eren a la coberta del vaixell es llançà de seguida al mar, a veure si aconseguia agafar-la. El que ja estava dins de l'aigua s'amollà de la corda i també inicià la recerca.
La jove havia desaparegut sense deixar ni rastre. Ja ho diuen que la mar fa forat i tapa. Dos minuts després, la varen veure aixecar els braços i demanar ajut. Els dos al·lots nedaren fins on era ella i al cap de dues hores ningú no recordava l'incident.
Entrar al port i menjar una fantàstica paella tranquil·litzaren els ànims de tothom. El vi ajudà a conferir serenitat al dinar. L'amo del vaixell marxà a veure el futbol. El valencià recuperà el color al segon plat de paella -tot i que per a ell estava massa crua-.
-He pensat que podríem anar a Maioris a acabar de passar el dia.
La proposta va ser aplaudida pels comensals. Estaven engrescats. El dia havia estat esplèndid. Arribaren a la piscina balneari d’un hotel que s’obria pas entre els penya-segats.
No hi havia ningú, així que nedaren i les al·lotes aixecaren les passions del sector masculí de la població. El valencià no podria oblidar mai aquelles dones que semblaven immunes als versos d'Ausiàs. Ell se'n feia creus.
Cadascú tornà a ca seva i un parell d'hores més tard el fill de l'amo del vaixell telefonava la jove que havia amollat la corda al matí.
-És estrany, no agafa el telèfon -li va dir al valencià.
-Potser és que està massa cansada del dia i no vol sortir.
-Pot ser.
Mentre, quan la lluna omplia la badia, un pescador de calamar de potera iniciava el seu festeig amb una nova sirena, el darrer fitxatge de Neptú.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada