EL PRÍNCEP DE LES MAREES
Quan vaig arribar aquí no hi havia llum elèctrica. El generador només funcionava els mesos d’estiu, quan la platja s’omplia de surfistes que en acabar de cavalcar les onades volien alguna cosa més: rock and roll. El Miquel Martins va ser el primer que ho va veure clar i el seu xiringuito, ara reconvertit en un restaurant que es permet el luxe de tenir tancat vuit mesos a l’any fou el primer on se sentiren nit i dia discos del Bob Marley o dels Doors. Eren els primers anys vuitanta i encara hi havia surfistes que feien servir les tables llargues i pesades, res a veure amb el minimalisme d’avui en dia i les tables de fibra de vidre que es poden dur sota el braç com si res. Llavors sí que es feia surf de veritat. Quan els turistes se n’anaven i només quedàvem alguns dels sonats que havíem decidit que viuríem a la platjar el Miquel Martins agafava la seva guitarra portuguesa i ens cantava alguns fados amb veu trencada que parla ven de mariners i de ports i de vaixells i que si bé és cert que desentonaven amb la idea de platja i de surf no és menys cert que seria la millor banda sonora per a l’hivern de solitud que m’esperava, quan saludava cada un dels escadussers vaixells que passaven davant la finestra com si fos un esdeveniment d’importància mundial. I ja em direu, tota la vida havien passat vaixells pel mar i hi havia hagut algú talaiant-los per si s’enfonsaven o per si venien amb abjectes intencions. És clar que a principis dels vuitanta, fa trenta anys, els vaixells que passaven solien dur turistes marejats com una sopa o eren pescadors que buscaven les fosses abissals on s’amaguen els raps fascinants que entusiasmen al mercat de peix del poble.
Ben bé no sé com vaig arribar a aquest cul de món. Bé, sí que ho sé. Duia un any a Girona després d’haver voltat una mica per tot arreu i arrossegava els meus trenta anys entre una feina temporal i una altra quan algú em va parlar per primera vegada de la platja del Monte dos Clérigos, al sud de Portugal. Ara no recordo si va ser el germà del Blai, el carnisser, que era un sonat del surf, o si havia estat la Mònica, que llavors havia fet el seu primer gran reportatge sobre platges paradisíaques de la Península Ibèrica per a La Vanguardia, però degué ser un dels dos. A Girona no coneixia ningú que estigués tan boig per les platges oceàniques. Qui més qui manco preferia la seguretat de la Mediterrània, que així i tot quan s’enfada fa forat i tapa.
-Allà encara ningú no ha desenvolupat la indústria turística, segur que hi trobaràs alguna feina i et podràs dedicar a escriure. I a més a més és molt barat.
Crec que va ser la darrera part de la frase allò que em va convèncer. En els vuit anys que feia que era a Catalunya havia aconseguit estalviar un quart de milió de pessetes i havia publicat alguns contes esparsos aquí i allà, en alguna revista o com a conseqüència d’haver guanyat algun premi literari. I vaig decidir que si havia d’escriure la meva gran novel·la necessitava solitud, aïllament i moltes ganes de treballar. L’hivern atlàntic, sense distraccions, em faria molt de bé. Vaig encabir tots els llibres que vaig poder dins d’un Seat 127 que vaig comprar de segona mà. No tenia carnet però confiava que la bona sort em deixaria conduir sense problemes fins a l’Algarve. També vaig comprar una màquina d’escriure nova, tres mil folis i fulles de paper carbó. Havia decidit que un cop al mes aniria fins a Huelva a consular els premis literaris que es podien caçar i a consultar el correu. Vaig obrir-hi un apartat postal. Efectivament, ningú no m’havia dit res en tot el viatge i encara havia aconseguit arribar amb prou diners com per viure tot un any a la caseta a la platja que havia aconseguit gràcies a un amic del germà del Blai que la va llogar per mi. Pagaria deu mil escuts els mesos d’hivern i 25.000 el juliol, l’agost i el setembre. Me semblava just, però encara em va alegrar més quan vaig saber que la propietària, una velleta encantadora que vivia a Aljezur, el poble més proper a la platja, a uns vuit quilòmetres, va decidir fer un preu anual i llogar-me la casa per 140.000 escuts anuals. Era una meravella. Jo havia après portuguès al Brasil, quan era jove, i no em va ser difícil refrescar els meus coneixements. En Martins em va contractar de seguida per al xiringuito on hi feia una mica de tot. Hi vaig tenir dinar i sopar i em quedava les propines. Em va semblar un tracte just, perquè en Martins no em va dir res mai quan agafava una cervesa o un refresc de la nevera o si aprofitava per lligar amb alguna surfista amb ganes d’afegir una experiència romàntica a les seves aventures. Va ser perfecte, en tot aquell estiu no vaig gastar res i com que fou un bon any i les propines foren generoses encara vaig poder recuperar la inversió inicial del viatge. Va arribar octubre i en Martins em va deixar el generador. Només havia de pagar la gasolina per fer-lo funcionar. Ja m’estava bé, com a mínim la llum i la musica farien companyia ara que els dies s’havien escurçat de forma extraordinària i jo encara tenia els 3.000 folis, la màquina i els llibres embalats. Només havia llegit els que m’havien deixat els turistes i els que em proporcionava el Martins, novel·les policíaques portugueses escrites amb pseudònim i que no passarien a la història de la literatura, però que a mi em servien per millorar el portuguès.
El primer dia que vaig quedar-me sol vaig baixar a la platja amb El roig i el Negre de l’Stendhal. La primera nit vaig escriure un conte que parlava de surfistes i turistes i que era una història altament autobiogràfica en alguns aspectes. Vaig tenir la sensació que treballava i em va reconfortar.
A mitjans d’octubre varen arribar les primeres pluges i vaig decidir que volia un ca que em fes companyia. Només havia vist una persona a la platja en quinze dies, una senyora alemanya que s’acabava de divorciar i que venia a caminar per la platja per curar-se la mala circulació. Tenia un bar a Aljezur que només obria a les tardes i que s’omplia de vells que feien la partida de dòmino i fumaven cigars pudents, o de membres de les joventuts del partit comunista que conspiraven secretament però a la vista de tots, com si volguessin fer palès que ells, allà, eren els que tallaven el bacallà.
El novembre vaig fer el primer viatge a Huelva. Vaig deixar la casa tancada perquè plovia a bots i barrals i vaig agafar en Jim i el vaig fer fer el seu primer viatge llarg en cotxe. Teníem el transistor i una finestra un poc davallada, perquè a en Jim li agradava treure el cap pelut i olorar l’aire de la carretera mentre jo posava cançons de l’Eric Clapton al transistor i ell movia les potes i de tant en tant udolava en senyal d’admiració.
A Huelva hi vaig arribar amb sis contes de diferents extensions i vaig trobar ràpidament la biblioteca municipal. Hi havia unes quantes revistes amb les bases de concursos, i també un diari literari que sortia cada quinze dies i informava dels certàmens en vigor. Abans de marxar vaig pensar que necessitaria un mitjà més efectiu perquè em trobassin i vaig demanar a en Marins si em deixava el telèfon del xiringuito. No hi havia problema. Vaig fer una extensió de la línia fins a casa i així vaig poder donar el número de telèfon portuguès, com si fos una excentricitat. Vaig trobar ràpidament alguns concursos als quals presentar-me. El Jim va moure el bigoti satisfactòriament quan li vaig llegir les bases d’un premi que es fallava a Sevilla el febrer. Eren tres-centes mil pessetes que ens anirien molt bé. Al correu no hi havia res d’interessant, unes quantes cartes d’amics i més postals de la Mònica enviades des de platges de Croàcia. Vaig passar bona part de la nit contestant-les a una pensió propera a la Plaça d’Espanya mentre en Jim dormia al cotxe i el vigilava. A l’endemà vaig fer les fotocòpies, vaig anar al banc i a mitja tarda, després de dinar de tapes al bar de la pensió, tornàrem de cap a casa. Crec que els dos enyoràvem la visió del mar, l’olor de saladina, de temporal.
No vàrem tornar a Huelva fins dos mesos després. Jo havia acabat una novel·la curta escrita mentre la pluja o les gotes de mar arrossegada pel vent colpejaven la finestra de casa i que parlaven d’unes altres pluges i altres pors, més llunyanes, quan era a França i no tenia papers i només la por que un cop acabada la verema a algú se li ocorregués enviar-me de nou de cap al con Sud, on de ben segur m’esperava la presó o la mort en alguna de les dictadures militars. Vaig arribar a Huelva el dos de gener amb en Jim i aquesta vegada feia més fred, així que buscàrem un hostal on admetessin també animals. Ens hi quedàrem dues nits perquè era el meu aniversari i així ho vaig poder celebrar anant cinc o sis vegades al cinema, per posar-me al dia de tot el que no havia pogut veure. Havia perdut cinc premis literaris, només faltava el de Sevilla, així que vaig enviar la novel·la a dos premis i els cinc contes a provar fortuna novament.
De moment tot allò no era res més que una inversió i no n’havia tret cap rèdit econòmic, però tenia fe i sabia que cada viatge a Huelva era una data per tenir alguna cosa acabada. Havia escrit més en aquells darrers tres mesos que no en tot l’any anterior i allò sempre era un incentiu. Vàrem tornar a casa el quatre de gener i com a regal de reis em vaig comprar una ploma estilogràfica de segona mà a la botiga del poble. Havia estat d’un notari que s’havia mort la setmana anterior i els fills ho liquidaven tot. Era una autèntica sort perquè sempre m’havia agradat aquell model que havia vist en una foto antiga de Hemingway i també en una de Cortázar. No vaig comprar cap llibre perquè en Jim i jo havíem tornat de Huelva amb una caixa estibada de saldos trobats en un mercat que em garantien la subsistència per a un grapat de mesos.
El febrer vaig rebre la telefonada. Dos dies abans s’havia enfonsat un vaixell a la platja i la policia havia estat fent preguntes a tort i a dret perquè ningú no havia vist supervivents. Molt probablement havien abandonat la nau abans del desastre final amb l’embarcació auxiliar, que no era a bord. Malgrat l’aigua fredíssima varen venir homes i dones a veure què podien recuperar del navili i en Martins va obrir excepcionalment el xiringuito i jo el vaig ajudar i em vaig quedar les propines i vaig menjar bé una altra vegada. La trucada em va agafar entre dos plats i en Martins va servir-los mentre jo parlava amb un sevillà que em deia que havia guanyat el premi que el Jim havia olorat. Per sort no havia de ser a la capital andalusa fins tres dies més tard, l’organització pagava l’hotel i despeses per quilòmetre recorregut o bitllet de tren. El dia de la partida vaig agafar en Jim i de cap a Sevilla falta gent. L’endemà pararia a Huelva novament per aprofitar.
Va ser l’inici d’un bon any. Amb les tres-centes mil pessetes i amb el milió que vaig guanyar per la novel·la curta li vaig comprar la casa a la propietària i encara vaig poder guanyar algun quarto més amb les altres cinc històries, que vaig anar col·locant en premis menors o en alguna revista que me’ls demanava per haver guanyat el premi de Sevilla, que es veu que era un dels més prestigiosos en la seva modalitat, tot i que no ho sabia. Per a mi simplement era com un elefant que s’havia de caçar amb una sola bala. A l’estiu vaig tornar ajudar en Martins al xiringuito i aquell hivern varen fer les obres per dur la llum elèctrica fins a la vila. No es va enfonsar cap vaixell. Vaig aprofitar aquella estació per fer una dotzena de contes i una novel·la llarga que va quedar finalista d’un premi important. Varen venir-me a veure el Blai i la dona i el fill que havien tingut l’any abans i fins i tot algun periodista m’esperava a Huelva quan anava a retirar les cartes de l’apartat de correus.
Tres anys després d’haver arribat a la platja i com qui no vol la cosa m’havia convertit en escriptor. De cada vegada hi havia més gent que vivia tot l’any a la platja i així va ser com vaig conèixer la Sònia. Venia de Dinamarca amb una tabla de surf, una casa pagada per a mig any i una màquina d’escriure i molts paquets de folis. Va comprar un ca que es va fer molt amic d’en Jim i va ajudar a posar copes al bar d’en Martins, que ara també era pub. La Sònia va escriure una novel·la molt bona de surfistes i escriptors sonats a una platja portuguesa. Tenia vint-i-vuit anys i es va convertir en la revelació al seu país. En Martins es va morir l’any passat. S’havia fet gran i havia vist com el seu xiringuito s’havia convertit en tres restaurants a la platja i un club nocturn. Ara la Sònia n’ha comprat un i ha muntat l’escola de surf amb els diners que ha guanyat amb els seus llibres a Dinamarca. Ens complementem molt bé perquè ella és una d’aquestes escriptores de ritme tranquil, pausat, de les que es torben dos o tres anys per escriure dos-cents folis. Només va escriure de rampellada el primer llibre, aquell que li van inspirar directament les onades i les nits de temporal i lluna plena. Jo, en canvi, sóc més compulsiu, com si volgués escriure tot el món. Mai no ens barallem perquè els dos hem trobat les nostres ocupacions i només vàrem tenir problemes quan els fills varen ser en edat d’anar a l’escola. Havíem de decidir a quin els portàvem i sobretot dividir els torns. La vaig deixar comandar i jo els portava al matí i ella els recollia a la tarda. Ara fa molt que no els tenim, fan la seva vida a Lisboa i vénen només alguns dies de vacances. Avui acabaré la nova novel·la. Explico la meva història, de quan aquí no hi havia llum i jo em vaig poder comprar una casa a la platja amb els diners dels premis. Segurament diran el de sempre, que tenc una imaginació prodigiosa, que quina gran troballa un tipus pobre que arriba a una platja de surfistes i que un gos anomenat Jim li diu a quins premis presentar-se. Pensaran que tenc un fascinant món interior quan en realitat no escric res que no hagi viscut. Penso que aquesta història li agradarà a la Sònia, sempre em demana que li expliqui com era la mena de vida d’abans d’ella. I no em creu quan li dic que era una vida depenent d’un generador elèctric, un gos i un Seat 127 atrotinat que servia per fer contraban de llibres tot i no tenir carnet, que tot això era quan els homes del poble em deien “el príncep de les marees”, quan era pobre i m’alimentava de mars, tempestes i fulls en blanc.
Setembre de 2001, Praia do Monte Clérigo.
M'ha encantat el relat, Tià. I l'estil, molt. La seva estructura circular, l'ambientació i els correlats entre el gos, la platja, la natura, les onades, el mar i la tasca creativa, la vida de l'escriptor, les fatigues econòmiques. Tot passa i tot queda. Enhorabona.
ResponElimina