Opinió | Llorenç Capellà
Hemingway, cinquanta anys
Llorenç Capellà | 05/07/2011 | Vistes: 43
Parlo de Hemingway: li diagnosticaren un començament d'Alzheimer, va sortir a la terrassa amb l'escopeta carregada, va introduir-se el canó a la boca i va prémer el gatell, sense apartar la vista de la prada on acostumava a caçar. D'això, dissabte va fer cinquanta anys, i ja podem afirmar que en els darrers temps la caiguda del mite ha estat tan ràpida com la seva mort. En el món català gairebé no se'n parla, de Hemingway. Potser per la seva identificació amb aspectes ben concrets de la cultura espanyola que l'espanyolisme militant ha elevat a la categoria de trets d'identitat? Probablement. Però també perquè l'aurèola d'aventurer i la relació que establia entre la virilitat i l'aventurerisme fan part d'uns valors en desús. Tanmateix, altres èpoques ha estat el referent de molts d'escriptors d'aquí i d'allà. Cela va copiar-li la insolència, la rudesa. I quan Porcel contava que havia cavalcat a cavall per les platges del sud d'Àfrica, pensava en Hemingway.
Contràriament a allò que s'ha dit, Hemingway no era de tracte insolent ni tenia cap interès especial pels cavalls. Pels moixos sí, com Porcel. A la casa de Cuba, Hemingway hi tenia infinitat de moixos, i els tractava amb especial cortesia perquè considerava que havien vingut al món per a ésser prínceps. Va viure molt pendent de la seva biografia, perquè sabia que el mite vivencial prestigiaria el literari. Hemingway va ésser corresponsal de premsa a les dues guerres mundials, va acompanyar les Brigades Internacionals en el front de Madrid, va volar amb un avió que va caure a la selva africana i va passar la nit entre elefants... Durant la Guerra Civil solia parar al Ritz, un hotel de cinc estrelles, en el qual, aquells dies, servien de menú un plat de llenties amb estovalles de seda. Va convertir una de les habitacions en una mena de txeca...? S'ha escrit. Encara que no és cert tot allò que s'escriu en temps d'incerteses. I, a més a més, ell era força conegut (i odiat) a l'Espanya franquista. Les seves cròniques del conflicte no són comparables a les de Kessel i Moral (i els cito, a ells dos, perquè ara mateix em vénen al cap), però sempre era davant l'objectiu dels fotògrafs, ara enmig d'un grup de milicians, ara al costat de Miaja o del coronel Rojo.
Tanmateix, l'opinió pública el va percebre com un aventurer més que com un home d'esquerres. I aquesta etiqueta -la d'aventurer per sobre de qualsevol altra- li va permetre, els anys cinquanta, entrar a Espanya sense problemes, i fins i tot conrear l'amistat de gent tan apropada al Poder com eren els periodistes dePueblo o l'escriptor Rafael García Serrano, un falangista fanàtic que protagonitzava autèntiques baralles de moixos amb els capellans. En realitat, Hemingway era un bé impagable per a l'Espanya de Franco i, naturalment, va poder pescar truites als rius navarresos, alternar amb toreros i recórrer totes les tavernes del Madrid castís, sense que ningú de la secreta se li apropés a menys de cent metres. El darrer viatge a Espanya el va fer l'any cinquanta-nou. I el seixanta-u, cinc dies abans dels sanfermines, va volar-se el cap a milers de quilòmetres de Pamplona. En un tres i no res s'havien acabat els daiquiris del Floridita, els whiskies de Chicote, els vins de qualsevol taverna amb dos dits de verrim en el taulell. I acreixia molt i molt el mite que ell havia alimentat en vida. Paradoxalment, si ara perdura és gràcies als navarresos i als hispanistes anglosaxons. Tanmateix, tot i que la seva manera de viure i d'entendre el món no encaixa en molts dels valors actuals, ens va deixar una obra impagable. Aspirava a escriure tan bé com Baroja. I s'equivocava. Escrivia molt millor.
Contràriament a allò que s'ha dit, Hemingway no era de tracte insolent ni tenia cap interès especial pels cavalls. Pels moixos sí, com Porcel. A la casa de Cuba, Hemingway hi tenia infinitat de moixos, i els tractava amb especial cortesia perquè considerava que havien vingut al món per a ésser prínceps. Va viure molt pendent de la seva biografia, perquè sabia que el mite vivencial prestigiaria el literari. Hemingway va ésser corresponsal de premsa a les dues guerres mundials, va acompanyar les Brigades Internacionals en el front de Madrid, va volar amb un avió que va caure a la selva africana i va passar la nit entre elefants... Durant la Guerra Civil solia parar al Ritz, un hotel de cinc estrelles, en el qual, aquells dies, servien de menú un plat de llenties amb estovalles de seda. Va convertir una de les habitacions en una mena de txeca...? S'ha escrit. Encara que no és cert tot allò que s'escriu en temps d'incerteses. I, a més a més, ell era força conegut (i odiat) a l'Espanya franquista. Les seves cròniques del conflicte no són comparables a les de Kessel i Moral (i els cito, a ells dos, perquè ara mateix em vénen al cap), però sempre era davant l'objectiu dels fotògrafs, ara enmig d'un grup de milicians, ara al costat de Miaja o del coronel Rojo.
Tanmateix, l'opinió pública el va percebre com un aventurer més que com un home d'esquerres. I aquesta etiqueta -la d'aventurer per sobre de qualsevol altra- li va permetre, els anys cinquanta, entrar a Espanya sense problemes, i fins i tot conrear l'amistat de gent tan apropada al Poder com eren els periodistes dePueblo o l'escriptor Rafael García Serrano, un falangista fanàtic que protagonitzava autèntiques baralles de moixos amb els capellans. En realitat, Hemingway era un bé impagable per a l'Espanya de Franco i, naturalment, va poder pescar truites als rius navarresos, alternar amb toreros i recórrer totes les tavernes del Madrid castís, sense que ningú de la secreta se li apropés a menys de cent metres. El darrer viatge a Espanya el va fer l'any cinquanta-nou. I el seixanta-u, cinc dies abans dels sanfermines, va volar-se el cap a milers de quilòmetres de Pamplona. En un tres i no res s'havien acabat els daiquiris del Floridita, els whiskies de Chicote, els vins de qualsevol taverna amb dos dits de verrim en el taulell. I acreixia molt i molt el mite que ell havia alimentat en vida. Paradoxalment, si ara perdura és gràcies als navarresos i als hispanistes anglosaxons. Tanmateix, tot i que la seva manera de viure i d'entendre el món no encaixa en molts dels valors actuals, ens va deixar una obra impagable. Aspirava a escriure tan bé com Baroja. I s'equivocava. Escrivia molt millor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada