CRÍTICA
Fumar mata
L'alienació ha arribat fins a tal punt que l'home ja no es pot evadir de la seva mísera i insignificant presència en una societat que l'ignora: això és el que trobem a 'Vides desafinades', de Xavier Aliaga, guanyadora de l'últim premi Joanot Martorell
La correspondència de Kafka amb Felice Bauer posa en ridícul tots els guanys tecnològics de la nostra era: el jove advocat havia vist la noia un sol cop i ja en va tenir prou per inundar-la de missatges a totes les hores del dia. Obsessiu, minuciós, inquietant, Kafka no la deixava ni respirar, atabalant-la amb retrets i exigint-li respostes immediates. Ell a Praga, ella a Berlín, van ballar-la així durant anys. Gràcies a la impecable administració germànica, les cartes manuscrites els arribaven en qüestió d'hores. Però aquests escrits no han tingut gaires lectors: si no m'equivoco no hi ha ni traducció espanyola ni catalana. Kafka es tancava de nit per escriure textos en els quals volia trobar respostes, i la bellesa, que la vida no l'hi podia donar. Li agradava l'hivern perquè les nits eren més llargues...
El gir fonamental de la prosa actual -no només la catalana- es pot resumir bé amb el títol del llibre de Francesc Serés La matèria primera (Empúries, 2007). L'alienació ha arribat fins a tal punt que l'home ja no es pot evadir de la seva mísera i insignificant presència en una societat que l'ignora. El subjecte ha esdevingut un mer objecte en una colossal màquina el funcionament de la qual és inextricable. És per això que ja no s'escriu de nit, ja no es busquen les respostes a les preguntes eternes. Sembla que cal donar aquest esforç per inútil. La vida ha quedat reduïda a allò que es pot tocar: visible, crua, pudent com els mitjons d'uns joves britànics que s'han descalçat al tren de Barcelona a València.
Amb aquesta escena de classe turista, el periodista i escriptor Xavier Aliaga obre les seves Vides desafinades , novel·la guanyadora de l'últim premi Joanot Martorell. El discurs és trepidant, la barreja de veus eixordadora, el dia a dia és pura angoixa. Cap mena de camí individual no sembla possible. Els protagonistes es precipiten del tren a l'oficina, de l'oficina al bar, al restaurant, al concert i l'endemà tornen a començar les feines rutinàries. Arreu altres persones, arreu la xarxa de relacions de la qual no es pot escapar. On és el recer? En aquell lloc, com diria Ausiàs March, "on ma pensa repose"?
Kafka converteix ja amb la primera carta una jove lletjota en una interlocutora ideal i li atribueix tota mena de capacitats i gràcies. "Aquests dits, que ara teclegen aquesta carta, havien sostingut la mà de Vostè", li escriu. La prosa actual, en canvi, no pretén desenganxar-se de terra. Xavier Aliaga és prosaic, estudiadament banal. No, els seus enamorats no fan pas manetes, sinó que han convertit el sexe en l'única via d'escapament. I per això temen l'encontre amb el mirall. Perquè quan en un instant de quietud veuen el seu propi reflex s'adonen que s'han enganxat a una droga d'evasió per oblidar la inutilitat de tot plegat.
Però el circ continu, l'espectacle que mai abaixa el teló és, tanmateix, l'única vida que tenim. Obsessionats per preservar l'aspecte de salut i la felicitat, els protagonistes d'Aliaga mengen "verdures amb verdures". Cal fer tot el que es pugui per ignorar la mera possibilitat de decadència. Vides desafinades és el retrat d'una generació tan protegida que fins i tot la sida colpeix no pas un company de viatge, sinó la mare d'una de les protagonistes, vídua que s'havia permès alguns excessos. L'autor no té prou valor d'examinar l'impacte de la malaltia entre els seus semblants. És com si Kafka hagués ignorat la tuberculosi que aleshores anava delmant la joventut i que, al final, se'l va endur a ell també. Malgrat totes les precaucions la mort fa acte de presència. Els paquets de cigarrets diuen "Fumar mata". No és el fum, no, el problema. La vida sempre resulta mortal i la joventut sempre s'acaba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada