dissabte, 14 de maig del 2011
L'article de divendres al Balears
Opinió | Sebastià Bennàssar
Compartimentar l’art
Sebastià Bennàssar | 13/05/2011 | Vistes: 75
Dimecres, la literatura va vèncer el futbol. El motiu fou la presentació del llibre de Javier Aparicio El desguace de la tradición, que acaba de publicar Càtedra i que és un dels millors llibres sobre literatura contemporània editats en els darrers temps. En el decurs de l'acte al Macba -el padrí fou Eduardo Mendoza-, Aparicio va dir que "en el món real la literatura, les arts plàstiques i la música van plegats de la mà; al món de la burocràcia i dels plans d'estudi, no". La frase és brutal per tot el que implica.
En el moment en què més feblesa presenten els estudis d'humanitats -els únics que poden ensenyar a pensar d'una manera diferent- la seva mateixa organització compartimentada els posa nous entrebancs. La burocràcia i la voluntat de racionalitzar l'art per explicar-lo són el que està acabant amb els estudis reglats d'humanitats. Sort en tenim, de llibres com aquest.
En el moment en què més feblesa presenten els estudis d'humanitats -els únics que poden ensenyar a pensar d'una manera diferent- la seva mateixa organització compartimentada els posa nous entrebancs. La burocràcia i la voluntat de racionalitzar l'art per explicar-lo són el que està acabant amb els estudis reglats d'humanitats. Sort en tenim, de llibres com aquest.
la signatura d'ona mallorca
El departament de filosofia de la Universitat de les Illes Balears ha iniciat diria que amb encert el camí per tal que el poeta Bartomeu Fiol sigui nomenat doctor honoris causa per aquesta institució. Fiol, nascut el 1933, no tan sols és un excel·lent poeta –de vegades fins i tot algú ha qualificat els seus versos de poesia filosòfica i s’hi pot estar bastant d’acord- sinó que ha dedicat bona part de la seva tasca intel·lectual a difondre la poesia, en els darrers temps i de forma molt especial des de les pàgines del Diari de Balears on s’ha dedicat a escriure sobre el que ell anomena “la parenta pobra” de la literatura, que és precisament la poesia. De totes maneres, en això de la literatura crec que fins i tot determinada mena d’assaig està més fotut que la poesia i si la novel·la té una vida mitjana de tres setmanes a la llibreria tampoc no es pot dir que la situació estigui per tirar coets. Una altra cosa són els llibres. Sempre se’n pot trobar algun que s’acabi convertint en un fenomen de masses, però molt sovint correspondrà a allò que Darío Villanueva ha anomenat amb molt d’encert la post-literatura, és a dir, llibres que no tenen res a veure amb la literatura, únicament el format del producte amb el qual arriben als consumidors: biografies de futbolistes o de grans empresaris; la majoria de best-sellers concebuts com a producte i similars. Per això és una bona notícia que des del departament de filosofia, açò és, des del departament que té la seva màxima raó de ser en l’anàlisis del pensament i les idees humanes, s’hagi decidit fer honoris causa un poeta. Potser la poesia és l’única manera d’entendre aquest desballestat món nostre.
divendres, 13 de maig del 2011
JAUME BENAVENTE, l'UNIVERS
dimecres, 11 de maig del 2011
LA NOVA SECCIÓ AL BALEARS COMENÇA AMB AQUEST RETRAT
Opinió | Sebastià Bennasar
El conseller gris
Sebastià Bennasar | 11/05/2011 | Vistes: 26
El problema en aquest país és de la i. El conseller d'Educació és quasi sempre el d'Educació i Cultura. I sembla que la part que va al darrere de la i no acaba d'importar gaire. Bartomeu Llinàs ha estat considerat durant molts anys un home gris, una ombra del president Antich. Deu ser per això, per aquest caràcter volàtil, que les poques vegades que li he donat la mà me l'ha estreta d'una manera més bé feble, com a desganada. Una mà com de peix bullit o de sopa de malalt d'hospital. Aquest home, nascut a Esporles el 1952, fa tot l'aspecte de ser un tipus tímid, algú fantàstic per estar a la segona línia de la política, però s'ha hagut de posar al capdavant d'una de les conselleries que hauria de ser la nineta mimada de qualsevol govern en qualsevol lloc del món, però això no passa en aquest no-país.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
EL NOU LLIBRE DE JAVIER APARICIO. NO US EL PERDEU
| El desguace de la tradiciónEn el taller de la narrativa del siglo XX |
| Javier Aparicio (Autor/a) |
| Colección: Crítica y estudios literarios |
| Índice Introducción.. 1. «La metamorfosis» de Franz Kafka (La escritura atormentada de las metamorfosis del realismo tradicional); 2. La broma infinita: el «Ulises» de James Joyce; 3. Una pandemia poética asola la novela: «El ruido y la furia» de William Faulkner y las virtudes del monólogo interior; 4. De metaficciones y aporías o ¿cómo demonios se sale del atolladero del texto? (Posibles alternativas a las musas extraviadas); 5. Perdidos en el bosque narrativo: Marcel Proust y su máquina del tiempo (incursiones en «En busca del tiempo perdido»); 6. Elogio de la banalidad (o acabando de una vez por todas con la preeminencia del tema de la novela): «La señora Dalloway» de Virginia Woolf; 7.La novela de «contrapunto» como «modelo para armar»: Döblin y Dos Passos construyen un rompecabezas; 8. Del desierto de Buzzati y la asepsia del «nouveau roman» a los «cahiers de notes» de Modiano: ¡conque desnovelizando la novela, eh!; 9. «Pálido fuego» de Vladimir Nabokov: la impostura del narrador, la subversión de los géneros y otras deliciosas mentiras; 10. Técnica y táctica del realismo mágico: «Cien años de soledad» de García Márquez; 11. ¡La invasión de los ultratemas!: DeLillo, el «pop art» y/o la cultura de masas en el Parnaso; 12. El lector entre el centeno: «Si una noche de invierno un viajero» de Italo Calvino; 13. Ficción = Teoría de la ficción: «El loro de Flaubert» de Julian Barnes y la transgenericidad; 14. Un geniecillo encerrado en la botella de la tradición: Foster Wallace y la posmodernidad; 15. (continúa...)
|
diumenge, 8 de maig del 2011
Subscriure's a:
Missatges (Atom)