Escrit per: Sebastià Bennasar - 15.02.2012 | 09:16 | 1 opinions
Retrat de la grisor
L’aparició de l’Agustí Vehí amb la seva novel·la Abans del silenci (Pagès Editors, 2009) va suposar una alenada d’aire fresc en el panorama de la novel·la negra en català. Vehí (Figueres, 1958) aportava en aquell primer text una sàvia combinació entre novel·la negra i història per narrar-nos la sortida de l’exèrcit republicà de Catalunya el 1939, però fent un homenatge als homes i dones que es mantingueren fidels a la seva forma de fer i als seus ideals. Amb les seves paraules la retirada republicana adquireix tot el dramatisme i hi ha un retrat dels ideals però també de la misèria moral. Després fou el torn de Ginesta pels morts (2010). Ambientada en el present històric –anys 2000-, la història també és clau per resoldre els casos d’assassinat en un Empordà que pren una nova dimensió literària i humana gràcies a la seva ploma. Vehí s’inseria així en la llarga tradició de la literatura nostrada que ha literaturitzat aquest paisatge: des de Pla fins a Vicenç Pages sense oblidar les meravelles verbals de Carles Fages de Climent o la sensacional cançó dels Sopa de Cabra. En aquella obra, Vehí ens descobria també una altra faceta seva, la capacitat humorística i la creació de grans personatges.
Doncs bé, Vehí va guanyar el 2011 el premi Crims de Tinta amb Quan la nit mata el dia (La Magrana, 2011), una novel·la on es combina amb una saviesa majúscula la recreació històrica amb un punt d’humor en alguns moments i la construcció de grans personatges per crear un llibre del tot excepcional i que fa que la lectura de la seva darrera obra fins al moment, Torn de nit (Alrevés 2012) sigui una qüestió imperiosa perquè promet noves alegries. A Quan la nit mata el dia, Agustí Vehí ens situa a la Figueres del 1958, on és imperiós investigar qui ha pogut matar el delegat local de la Falange.
Doncs bé, aquesta investigació serveix a l’autor per explicar com era la postguerra a la capital empordanesa i a partir d’aquest retrat local construir un arquetipus universal, aplicable perfectament a qualsevol indret. Figueres es converteix, així, en un exemple extraordinari de la foscor de la postguerra en general a tot Catalunya i per extensió a tota Espanya. La construcció dels personatges és sensacional i també l’ús del castellà per dotar de versemblança la novel·la: evidentment, a l’època, les forces d’ocupació de l’Estat no parlaven català entre elles –independentment, que sí que ho puguin fer amb la població civil o a la intimitat-.
La investigació del cas –que no us explicarem per no llevar-vos la intriga de la lectura- serveix a Vehí per passar comptes amb la seva infantesa; per reivindicar alguns homes bons que malgrat tot feien el possible per redreçar la situació i sobretot per fer un exercici de memòria històrica molt notable. La literatura catalana està molt farcida de novel·les que expliquen la Guerra Civil i en canvi la producció és molt menor si ens centram en els anys de la postguerra. Vehí ha aconseguit inserir-se amb molta força en una corrent dels darrers deu anys de la novel·la negra catalana: aquella ambientada en temps pretèrits. De moment ens ha explicat a la perfecció els darrers dies del somni republicà i la pesantor i grisor de la postguerra. I ho ha fet de tal manera que amb els seus llibres hem rigut, hem somrigut, ens hem indignat, hem patit i sobretot hem gaudit. Vehí és, possiblement, el gran descobriment literari en català dels darrers anys.
Quan la nit mata el dia,
Agustí Vehí.
La Magrana,
Barcelona, 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada