L'ARTICLE D'AVUI AL BALEARS

Opinió | Sebastià Bennasar

La UE i el genocida

Sebastià Bennasar | 27/05/2011 |

Potser la Unió Europea és una d'aquestes institucions que molts de nosaltres voldríem que no existís, però té les seves coses bones. Sèrbia volia entrar-hi al preu que fos i el preu per als europeus estava molt clar: la detenció i entrega al tribunal de la Haia de Ratko Mladic, el general que va dirigir la matança de Srebrenica en què varen morir 8.000 musulmans mentre la Unió Europea feia un altre dels seus ridículs existencials més espantosos.

Mladic ha estat detingut a la Vojvodina -on, per cert, viu una minoria hongaresa bastant maltractada pels serbis i que a més a més va patir nombrosos danys col·laterals en els bombardeigs de l'OTAN de 1998- per les forces de seguretat sèrbies. Davant l'èxit de l'operació, no podem més que malpensar que sabien perfectament on era aquest home, un dels principals dirigents del setge de Sarajevo entre el 1992 i el 1996. Ha caigut un gran genocida.

EL PERFIL DEL PRESIDENT AL DIARI DE BALEARS DE DIMECRES

Opinió | Sebastià Bennasar

Un apotecari madrileny

Vesteix molt sovint com si estigués a punt per anar a l'entrega de trofeus de les regates al Club Nàutic de Palma, per exemple durant la Copa del Rey -en les dates del Princesa Sofia sovint fa massa fresca, al vespre, per anar en màniga de camisa o amb una simple americana. Presenta un cert aire "casual" en què tot està mil·limètricament mesurat, començant per la quantitat exacta de gomina (per ventura és escuma o fixador, però jo diria que és gomina), ni massa ni massa poca, per aguantar a la perfecció un pentinat de mida un poc més llarga del que s'estila en el seu partit per la part posterior, potser per compensar unes entrades ben marcades a la part frontal. Això de les mesures exactes no li deu costar gaire de calcular perquè, durant la seva formació a Madrid -la ciutat on va néixer el 1970-, va haver de practicar força amb proporcions, mescles i mesures. És apotecari. Ara haurà de preparar la fórmula magistral d'un nou govern amb majoria absoluta, però per al qual ha promès reduir els ingredients (llegiu càrrecs públics). De vegades, les píndoles més meravelloses no són res més que placebos.

Les ratlles clàssiques de bona part de les seves camises i el rellotge gran accentuen més el seu cos estilitzat, llarg i prim, tan diferent de la bonhomia d'alguns dels seus predecessors en el càrrec. No se'l veu gaire d'arròs brut i porcella a cellers de la Part Forana, sinó que apunta a altres plats i altres locals, més acords amb la façana marítima palmesana que veurà des del Consolat de Mar, on no sabem si hauran de posar alguns espais perquè pugui practicar allò que més li agrada: l'esport (si no és així sempre li podran instal·lar una consola d'aquestes en què es juga virtualment). Amb aquesta afició tan notable a jugar i competir no estranya que la seva cursa de l'apotecaria -passant per la batlia de Marratxí- al Consolat hagi estat fulgurant.

A l'apotecari de Marratxí també el coneixen com l'home de la neteja. Ha deixat els imputats fora de les llistes electorals i ha regenerat el PP, duent-lo de la seva crisi més profunda -amb un rosari d'engrillonats que no hem d'oblidar- fins a la victòria més absoluta de la formació des de l'arribada de la democràcia. Tot això fa que entre alguns dels seus també l'anomenin amb una expressió que fa feredat: el gran timoner. Cal recordar que altres líders polítics que han rebut aquest sobrenom són Mao o Mobutu, el dictador del Zaire (gràcies a ell li canviaren el nom), que, amb la seva gestió, deixaren nombroses esteses de mort. Sembla ser que un dels primers cadàvers que vol cobrar-se aquest fill de mallorquí i madrilenya és el sistema educatiu actual, el Decret de mínims i la llengua catalana, i hauríem de desitjar que no sigui recordat com el tercer gran timoner genocida de la història (en aquest cas, genocida lingüístic).

José Ramón Bauzá deu tenir al seu voltant una colla de llops famolencs esperant poder menjar-se el bocinet de pastís que ha de repartir i que ell ja ha assegurat que serà poc. Menys consellers, menys directors generals, menys empreses públiques. Si abans era l'home de la neteja, ara haurà de ser l'home de les tisores. I això per ventura no agradarà ni als seus. El que està clar és que aquest home, que té un gust per l'automobolisme i que sempre ha confessat que dorm poc, anirà ara amb cotxe oficial i ja no haurà de deixar el seu al pàrquing del Parlament. Suposam que també introduirà un canvi en els esmorzars de feina: al Consolat hi haurà cereals.
José Ramón Bauzá és una camisa de ratlles de colorins amb ànima blava PP.

LA NOVA CRIATURA

A partir de demà es pot trobar a les llibreries el nou llibre publicat per Ara, "501 crims que has de conèixer abans de morir", una bona repassada per la història del crim als Països Catalans on no hi falten alguns dels casos de corrupció més brutals dels darrers temps que sembla que la gent oblida quan va a votar.

http://www.arallibres.cat/cont/cataleg/cataleg_araLlibres_fitxa_cat.php?idField=447&table=catalogo

En defensa dels clàssics

De vegades, els treballs de màster te permeten petites alegries. No sabem si dimarts l'exposició funcionarà o no, però li hem posat tota la nostra ànima. La Karen Vinasco, el Miquel de la Rosa i jo, hem fet un repàs del segle XIX a través de les novel·les de l'època, que serveixen perfectament per explicar el llarg segle, i de les pel·lícules que s'hi inspiren. Lògicament hem hagut de fer una sel·lecció, i no ha estat fàcil. I tot això em fa pensar en llibres com el de Vicenç Pagès sobre el canon de la literatura juvenil i en com de bé m'ho vaig pensar amb Verne, Kipling, Conrad, Stevenson, London i companyia. Aquests són els autors que mai no haurien d'haver abandonat les aules, perquè ells són els que ens ensenyen a imaginar, i sense la capacitat d'imaginar, mai no podrem pensar en móns millors. Són llibres als quals hem de tornar!

LA CRÍTICA DE PERE GUIXA A LA VANGUARDIA

L'article de l'Espira

Conselleria d’Agricultura i Cultura

S’acosten les eleccions municipals, als Consells, i autonòmiques, que són les que veritablement importen a la gent perquè és en aquestes institucions on es decideix bona part del nostre dia a dia (Madrid està molt lluny, Europa és quasi una entelèquia), i què voleu que us digui, aquí quasi ningú no ha parlat de cultura –o n’han parlat molt poc- i en canvi s’ha parlat i s’està parlant prou de llengua. Jo el que realment vull saber és si d’una punyetera vegada hi haurà algun partit que digui que farà una conselleria de cultura. Aquest partit, sigui quin sigui, haurà agafat el bou per les banyes i començarà a pensar que cal construir un país i que per a la construcció d’un país Cultura no pot ser un departament que en pengi d’un altre. Sempre és conselleria d’Educació i Cultura, com si fos veritat la dita que diuen en el món de la política: qui val val, i el qui no, a cultura. Doncs ha arribat el moment de dir prou. Com a ciutadans tenim dret a saber què pensen sobre la gestió de la cultura i quins són els seus plans estratègics per al sector i quant pressupost del PIB li pensen dedicar els futurs dirigents d’aquesta comunitat de veïns amb pretensió de vés tu a saber què. Perquè si no hi ha cap partit decidit a crear una conselleria de cultura, llavors el millor que podem fer és demanar que cultura pengi d’una altra àrea que no sigui educació –posats a fer podríem fer la petició del canvi de nom i de filosofia conceptual: els mestres d’aquesta comunitat de veïns no s’haurien de dedicar a educar, sinó a ensenyar, educar ho haurien de fer uns pares que es varen estudiar massa bé el concepte de delegació de funcions i responsabilitats i així ens van les coses, perquè dic jo que els progenitors també tendran alguna part de culpa en els pèssims resultats acadèmics d’aquesta comunitat de veïns en comparació amb altres. Podríem anar amb Agricultura, si senyor, conselleria d’Agricultura i Cultura, que com a mínim l’una conté l’altra. És clar que si ho pensam bé, en aquesta campanya electoral tampoc s’ha parlat d’agricultura. Ja és ben rar, perquè aquesta comunitat de veïns no s’assembla gens a un país i en canvi molt a un païssa (manllevant el pensament d’un mestre literari de la casa). La cultura ja ho té això, que s’assembla bastant a un estable. La política, en canvi, té més concomitàncies amb les solls. No perquè els polítics siguin uns porcs, sinó perquè tot s’aprofita (i igual, segons com, et fan conseller de cultura).

Llegit a la biografia de Hammett

No es fácil decidir ser escritor. Es una decisión arriesgada con la que uno se condena a sí mismo, casi sin remedio, al fracso y a los reveses, pues se trata de una búsqueda que en un momento dado seduce a mucha gente, a pesar de que muy pocos son los que triunfan; es una cuestión de temperamento, quizá, o de perserverancia. Hammett enviaba historias y poemas como mensajes de náufrago en botellas desde la isla desierta de San Francisco. No tenía amigos escritores y nadie con quien hablar de libros. Trabajaba en la mesa de la cocina, laborioso, decidido, obstinado.

DIANE JOHNSON