En defensa dels clàssics

De vegades, els treballs de màster te permeten petites alegries. No sabem si dimarts l'exposició funcionarà o no, però li hem posat tota la nostra ànima. La Karen Vinasco, el Miquel de la Rosa i jo, hem fet un repàs del segle XIX a través de les novel·les de l'època, que serveixen perfectament per explicar el llarg segle, i de les pel·lícules que s'hi inspiren. Lògicament hem hagut de fer una sel·lecció, i no ha estat fàcil. I tot això em fa pensar en llibres com el de Vicenç Pagès sobre el canon de la literatura juvenil i en com de bé m'ho vaig pensar amb Verne, Kipling, Conrad, Stevenson, London i companyia. Aquests són els autors que mai no haurien d'haver abandonat les aules, perquè ells són els que ens ensenyen a imaginar, i sense la capacitat d'imaginar, mai no podrem pensar en móns millors. Són llibres als quals hem de tornar!

LA CRÍTICA DE PERE GUIXA A LA VANGUARDIA

L'article de l'Espira

Conselleria d’Agricultura i Cultura

S’acosten les eleccions municipals, als Consells, i autonòmiques, que són les que veritablement importen a la gent perquè és en aquestes institucions on es decideix bona part del nostre dia a dia (Madrid està molt lluny, Europa és quasi una entelèquia), i què voleu que us digui, aquí quasi ningú no ha parlat de cultura –o n’han parlat molt poc- i en canvi s’ha parlat i s’està parlant prou de llengua. Jo el que realment vull saber és si d’una punyetera vegada hi haurà algun partit que digui que farà una conselleria de cultura. Aquest partit, sigui quin sigui, haurà agafat el bou per les banyes i començarà a pensar que cal construir un país i que per a la construcció d’un país Cultura no pot ser un departament que en pengi d’un altre. Sempre és conselleria d’Educació i Cultura, com si fos veritat la dita que diuen en el món de la política: qui val val, i el qui no, a cultura. Doncs ha arribat el moment de dir prou. Com a ciutadans tenim dret a saber què pensen sobre la gestió de la cultura i quins són els seus plans estratègics per al sector i quant pressupost del PIB li pensen dedicar els futurs dirigents d’aquesta comunitat de veïns amb pretensió de vés tu a saber què. Perquè si no hi ha cap partit decidit a crear una conselleria de cultura, llavors el millor que podem fer és demanar que cultura pengi d’una altra àrea que no sigui educació –posats a fer podríem fer la petició del canvi de nom i de filosofia conceptual: els mestres d’aquesta comunitat de veïns no s’haurien de dedicar a educar, sinó a ensenyar, educar ho haurien de fer uns pares que es varen estudiar massa bé el concepte de delegació de funcions i responsabilitats i així ens van les coses, perquè dic jo que els progenitors també tendran alguna part de culpa en els pèssims resultats acadèmics d’aquesta comunitat de veïns en comparació amb altres. Podríem anar amb Agricultura, si senyor, conselleria d’Agricultura i Cultura, que com a mínim l’una conté l’altra. És clar que si ho pensam bé, en aquesta campanya electoral tampoc s’ha parlat d’agricultura. Ja és ben rar, perquè aquesta comunitat de veïns no s’assembla gens a un país i en canvi molt a un païssa (manllevant el pensament d’un mestre literari de la casa). La cultura ja ho té això, que s’assembla bastant a un estable. La política, en canvi, té més concomitàncies amb les solls. No perquè els polítics siguin uns porcs, sinó perquè tot s’aprofita (i igual, segons com, et fan conseller de cultura).

Llegit a la biografia de Hammett

No es fácil decidir ser escritor. Es una decisión arriesgada con la que uno se condena a sí mismo, casi sin remedio, al fracso y a los reveses, pues se trata de una búsqueda que en un momento dado seduce a mucha gente, a pesar de que muy pocos son los que triunfan; es una cuestión de temperamento, quizá, o de perserverancia. Hammett enviaba historias y poemas como mensajes de náufrago en botellas desde la isla desierta de San Francisco. No tenía amigos escritores y nadie con quien hablar de libros. Trabajaba en la mesa de la cocina, laborioso, decidido, obstinado.

DIANE JOHNSON

PORTUGAL A LA POMPEU

http://www.upf.edu/fhuma/agenda/alem/index.html

En aquest enllaç podreu trobar tota la informació del nou cicle al voltant de la lusofonia que comença dilluns a la Pompeu Fabra organitzat per l'associació d'estudiants Além. No hi falteu.

L'article de divendres al Balears

Opinió | Sebastià Bennàssar

Compartimentar l’art

Sebastià Bennàssar | 13/05/2011 | Vistes: 75

Dimecres, la literatura va vèncer el futbol. El motiu fou la presentació del llibre de Javier Aparicio El desguace de la tradición, que acaba de publicar Càtedra i que és un dels millors llibres sobre literatura contemporània editats en els darrers temps. En el decurs de l'acte al Macba -el padrí fou Eduardo Mendoza-, Aparicio va dir que "en el món real la literatura, les arts plàstiques i la música van plegats de la mà; al món de la burocràcia i dels plans d'estudi, no". La frase és brutal per tot el que implica.

En el moment en què més feblesa presenten els estudis d'humanitats -els únics que poden ensenyar a pensar d'una manera diferent- la seva mateixa organització compartimentada els posa nous entrebancs. La burocràcia i la voluntat de racionalitzar l'art per explicar-lo són el que està acabant amb els estudis reglats d'humanitats. Sort en tenim, de llibres com aquest.

la signatura d'ona mallorca

El departament de filosofia de la Universitat de les Illes Balears ha iniciat diria que amb encert el camí per tal que el poeta Bartomeu Fiol sigui nomenat doctor honoris causa per aquesta institució. Fiol, nascut el 1933, no tan sols és un excel·lent poeta –de vegades fins i tot algú ha qualificat els seus versos de poesia filosòfica i s’hi pot estar bastant d’acord- sinó que ha dedicat bona part de la seva tasca intel·lectual a difondre la poesia, en els darrers temps i de forma molt especial des de les pàgines del Diari de Balears on s’ha dedicat a escriure sobre el que ell anomena “la parenta pobra” de la literatura, que és precisament la poesia. De totes maneres, en això de la literatura crec que fins i tot determinada mena d’assaig està més fotut que la poesia i si la novel·la té una vida mitjana de tres setmanes a la llibreria tampoc no es pot dir que la situació estigui per tirar coets. Una altra cosa són els llibres. Sempre se’n pot trobar algun que s’acabi convertint en un fenomen de masses, però molt sovint correspondrà a allò que Darío Villanueva ha anomenat amb molt d’encert la post-literatura, és a dir, llibres que no tenen res a veure amb la literatura, únicament el format del producte amb el qual arriben als consumidors: biografies de futbolistes o de grans empresaris; la majoria de best-sellers concebuts com a producte i similars. Per això és una bona notícia que des del departament de filosofia, açò és, des del departament que té la seva màxima raó de ser en l’anàlisis del pensament i les idees humanes, s’hagi decidit fer honoris causa un poeta. Potser la poesia és l’única manera d’entendre aquest desballestat món nostre.