divendres, 13 de maig del 2011
JAUME BENAVENTE, l'UNIVERS
dimecres, 11 de maig del 2011
LA NOVA SECCIÓ AL BALEARS COMENÇA AMB AQUEST RETRAT
Opinió | Sebastià Bennasar
El conseller gris
Sebastià Bennasar | 11/05/2011 | Vistes: 26
El problema en aquest país és de la i. El conseller d'Educació és quasi sempre el d'Educació i Cultura. I sembla que la part que va al darrere de la i no acaba d'importar gaire. Bartomeu Llinàs ha estat considerat durant molts anys un home gris, una ombra del president Antich. Deu ser per això, per aquest caràcter volàtil, que les poques vegades que li he donat la mà me l'ha estreta d'una manera més bé feble, com a desganada. Una mà com de peix bullit o de sopa de malalt d'hospital. Aquest home, nascut a Esporles el 1952, fa tot l'aspecte de ser un tipus tímid, algú fantàstic per estar a la segona línia de la política, però s'ha hagut de posar al capdavant d'una de les conselleries que hauria de ser la nineta mimada de qualsevol govern en qualsevol lloc del món, però això no passa en aquest no-país.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
Bartomeu Llinàs sempre que ha pogut ha defugit la premsa perquè ell és de l'escola montillista: fets i no paraules. Coneix a la perfecció les aigües educatives per on es mou, tot i que amb les culturals sovint s'empantanega. És molt més un gestor que no un conseller i crec que és per això que defuig tant com pot els saraus de la cultureta. Massa fira per a un home tímid que dóna la mà com la dóna (i cal imaginar que les dues besades de rigor també). En canvi, va ser director provincial del Ministerio de Educación i coneix el món educatiu de per dedins i a fons, i no precisament des de les millors barriades. Per això no s'entén gaire que Antich no confiàs des del primer moment en ell per a la Conselleria. Devia ser per l'afegitó de la i. També, si hagués volgut, el president hauria pogut fer una conselleria només de cultura.
El conseller canvia en les distàncies curtes. Li costa relaxar-se i deixar-se anar, perquè se suposa que l'atenció màxima és una de les seves principals virtuts. Ha de prevenir d'on pot venir el cop per parar-lo abans que s'intenti cometre. Però alguna vegada es relaxa i riu. Amb moderació, però riu. Llavors pot fer algun comentari enginyós que trenca per complet la imatge que hom se n'ha fet abans. Però per a res és un home extravertit i sempre guarda un punt de malfiança, fins i tot en aquests moments.
Llinàs desconfia dels periodistes, potser perquè en sap. Una vegada a Andorra, el febrer del 2008, ens va veure entrar a una suposada reunió secreta de la mà d'un ministre andorrà. Per Juli Minoves, el més important era sortir a un mitjà. Per en Llinàs, tot el contrari. En Josep Bargalló, si hagués pogut, hauria estrangulat l'andorrà quan va saber que era ell qui ens havia informat de la reunió. L'endemà va haver de compartir taula amb un tipus indesitjable: en Georges Frêche, de Montpeller, que fins i tot va acabar expulsat de la família socialista. Allà féu mans i mànigues per evitar que se'ls fotografiàs plegats. En aquest cas no m'estranya. En aquests actes culturals -el premi Ramon Llull, una reunió de l'Institut Ramon Llull, la commemoració de l'aniversari del rei en Jaume- hi anava en representació de la Presidència del Govern. Curiosament, eren actes culturals de primer ordre, però en molts de casos menys importants que alguns altres als quals no se l'ha vist -per exemple els darrers actes culturals a Nova York. Potser és que això dels afegitons no acaba d'agradar gaire. I si no agraden els propis -Cultura és en mans socialistes- no diguem res dels altres, per exemple dels de Política Lingüística. D'això tampoc no en parla.
Bartomeu Llinàs viu dins una americana grisa i eficient que per bé i per mal defuig els colors llampants.
EL NOU LLIBRE DE JAVIER APARICIO. NO US EL PERDEU
| El desguace de la tradiciónEn el taller de la narrativa del siglo XX |
| Javier Aparicio (Autor/a) |
| Colección: Crítica y estudios literarios |
| Índice Introducción.. 1. «La metamorfosis» de Franz Kafka (La escritura atormentada de las metamorfosis del realismo tradicional); 2. La broma infinita: el «Ulises» de James Joyce; 3. Una pandemia poética asola la novela: «El ruido y la furia» de William Faulkner y las virtudes del monólogo interior; 4. De metaficciones y aporías o ¿cómo demonios se sale del atolladero del texto? (Posibles alternativas a las musas extraviadas); 5. Perdidos en el bosque narrativo: Marcel Proust y su máquina del tiempo (incursiones en «En busca del tiempo perdido»); 6. Elogio de la banalidad (o acabando de una vez por todas con la preeminencia del tema de la novela): «La señora Dalloway» de Virginia Woolf; 7.La novela de «contrapunto» como «modelo para armar»: Döblin y Dos Passos construyen un rompecabezas; 8. Del desierto de Buzzati y la asepsia del «nouveau roman» a los «cahiers de notes» de Modiano: ¡conque desnovelizando la novela, eh!; 9. «Pálido fuego» de Vladimir Nabokov: la impostura del narrador, la subversión de los géneros y otras deliciosas mentiras; 10. Técnica y táctica del realismo mágico: «Cien años de soledad» de García Márquez; 11. ¡La invasión de los ultratemas!: DeLillo, el «pop art» y/o la cultura de masas en el Parnaso; 12. El lector entre el centeno: «Si una noche de invierno un viajero» de Italo Calvino; 13. Ficción = Teoría de la ficción: «El loro de Flaubert» de Julian Barnes y la transgenericidad; 14. Un geniecillo encerrado en la botella de la tradición: Foster Wallace y la posmodernidad; 15. (continúa...)
|
diumenge, 8 de maig del 2011
Quina decepció si no haguessin tornat
“Podríem no haver tornat”
Notícies relacionades
Notícies de ...
Antònia Font oferirà aquesta nit al festival In-Somni de Girona –jardins Fora Muralles, amb Aias, Sanjays i San Leon (21.00 h, 23 euros)– el primer concert de la gira del seu setè disc, Lamparetes, a les comarques gironines. L'11 de juny també tocaran a Llagostera i després passaran per l'Aphònia i el Poparb. Parlem amb el cantant, Pau Debon.
Gairebé heu competit amb Manel pel títol de disc més esperat de la temporada.
Estem supercontents i supersatisfets de la gran expectació que ha provocat Lamparetes, tot i que això també comporta una certa pressió. Creiem que amb aquest disc hem fet un pas endavant en la nostra història.
Bon rotllo amb Manel?
Molt. No hi ha competència entre nosaltres: tots dos grups sumem. En una època en què no es venen discos potser calien uns grups que despuntessin un poc. Ara hi ha lloc per a molts grups que s'expressin en català.
És cert que volíeu plegar?
Simplement, quan vam acabar la gira de Coser i cantar, que va ser molt intensa i esgotadora, vam agafar un any sabàtic en què gairebé ni ens vam veure. Ens vam aturar en un dels punts més alts de la nostra carrera, i podria haver passat que no haguéssim tornat, perquè sobretot no volíem fer-ho perquè sí. Necessitàvem tenir nou material, al·licients renovats.
Lamparetes ha tingut una gestació molt diferent a la de Batiscafo Katiuscas (2006)?
Hem treballat d'una manera una mica diferent. Sobretot vam tenir més temps per crear i gravar les cançons, un any i pico, més o manco. També vam fer més feina al local d'assaig: hi anàvem només amb alguna idea apuntada i la treballàvem entre tots abans que en Joan Miquel li acabés de donar forma com a cançó. Això fa que el disc sigui més contundent i guitarrer.
Tocareu al FIB de Benicàssim, al Cruïlla Barcelona, al Pirineos Sur, en festes majors...
Sí, ens agrada tocar a tot arreu, sense gaires manies. Els festivals com l'In-Somni són un bon lloc perquè et descobreixi gent nova que no forma part del teu públic habitual.
L'article de Vicent Sanchís d'avui
DESCLOT
El Constitucional és proetarra
Altres articles de l'autor
- 06/05/2011 Cicle electoral
- 05/05/2011 Tastar la pròpia purga
Poc o molt, això acaba de sentenciar la premsa neofalangista. La decisió del Constitucional que permet que la coalició d'Eusko Alkartasuna i l'esquerra abertzale es presenti a les eleccions municipals ha estat rebuda amb una febrada còsmica. A parer dels quatre diaris de Madrid que es disputen la categoria de patriota, l'altíssim tribunal “avala els proetarres” i ha fet que “Espanya perdi i que ETA guanyi”. Quina colla de traïdors! Com Tarancón, “al paredón!”. Aquests senyors que ara protesten despisten i maregen. Arran de la sentència contra l'Estatut de Catalunya exigien als altres amb cornetes i tambors “acatar” les decisions de la justícia. En què quedem? Les acatem o no? Ells només ho fan quan els donen la raó. En el fons, la Constitució els és una coartada. L'allarguen o l'escurcen tant com els convé. La veritat és que ses senyories actuen segons una lògica partidista gairebé aritmètica. I que tot plegat fa més pena que ràbia. Per als alterats, l'única llei és Espanya. I Espanya són ells. Que els faci profit!
RESSENYA DEL LLIBRE DE VÍCTOR MARTÍNEZ GIL
Benvolguts, aquí teniu la ressenya que es va publicar ahir al Diari de Balears sobre el llibre "Uns apartats germans" del Víctor Martínez Gil.
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1295/32
http://dbalears.cat/arxiu/pdf/1295/32
Subscriure's a:
Missatges (Atom)